d'actualitat

El cinema ha permès posar en circulació un cert debat sobre la figura històrica i/o mítica del Che. Divertit i interessant. Com en tots els debats, les diferents posicions que s'hi expressen retraten la persona que les emet... i no diuen res d'interessant sobre el tema del debat. Sembla, però, que estem en un moment oportú per a plantejar el tema. El capo dels empresaris espanyols, que sí que és empresari (no com el d'abans) ha manifestat que “hay que hacer un paréntesis en la economía libre de mercado” . Clar, segons ells només ha de ser un parèntesi... però el fet és que assenyala que el problema potser radica -també- en què el sistema de lliure mercat no és un dogma absolut.

Ara bé: el parèntesi ja veiem en què consisteix. Cal intervenir en els mercats, si, però dins d'un ordre -de l'ordre. Estan injectant diners al sistema financer; la intervenció és dolenta... excepte quan els beneficiats són els rics. Un senyor que en sap molt ha dit: "Lo que está pasando en nuestro planeta es realmente increíble: los organismos internacionales, las ONG, miles y miles de personas reclamamos solidaridad, ayuda, cooperación, un reparto más equitativo de la riqueza, sensibilidad ante el sufrimiento ajeno. Y los gobiernos y los bancos siempre dicen lo mismo: que no hay dinero, que hay que recortar gastos, que no es bueno que los estados intervengan... Lo contrario de lo que hacen cuando los necesitados son los ricos. Entonces, todo es ayuda y los discursos de antes se olvidan." Pues eso.

poc a poc

Xile al cor, avui que és 11 de setembre més un dia. Avui, que veiem com el "patán" de Veneçuela llença noves crides contra l'imperialisme (haurà vist la soporífera "Che" i haurà cregut que ell és millor que Benicio Del Toro per a representar el paper, i a més en viu i en directe; com si estiguèssim als seixanta). Avui.

tornarem, oi?

il ritorno

Ai, Itàlia!!! Segur que si puó fare... però ara per ara majoria absoluta per a la banalitat absoluta, per al postmodern (o transmodern) feixisme. Com a Espanya l'any 2000, amb un aire diferent. Un senyor de 71 anys, immensament ric, caradura, masclista... Quan va guanyar la primera vegada, els comentaris resaltaven que, a diferència de l'anàlisi tradicional marxista, ara era el propi capital qui assumia directament la representació del poder polític -per a què intermediaris? Un capital transfigurat enla societat de l'espectacle. Ara, quan per tercera vegada torna a guanyar, s'ens mostra cruament l'absurd total de la situació: el triomf del no-res. Qui serà el/la Berlusconi del pp espanyol?

A Berlusconi no le falta de nada. Homofobia, machismo, desplantes de todo tipo pero, sobre todo, la frivolidad y despreocupación de alguien cuyas salidas de tono no parecen pasarle factura, a la vista de los resultados electorales. El exacerbado machismo de quien no condena el régimen de Mussolini -con cuya nieta mantiene un acuerdo político- no parece haber sido penado en las urnas. Una injusta ley electoral promovida por el propio gobernante permite que coaliciones inimaginables impidan a un proyecto reunificador y moderado conducir el timón de una Italia que se vuelve a poner en las manos de un hombre de negocios que ve la política como elemento de promoción y evasión de ciertas cuentas pendientes.

festa recuperable (xm)

Avui és 14 d'abril. Dia per a recordar que els "valors" republicans no poden deixar de ser guies per a la nostra acció. Tant de bo els ministres, que avui s'estrenen o es re-estrenen, ho tinguin en compte. La Penya és basquetbol de debó... gràcies, mestre!!!

espectacles

L'espectacle televisiu està servit: les diferents escenes de la vida interna d'un partit (el de les venerables sigles històriques i l'irresponsable present) són servides de manera detallada, contínua i contrastada. Els que decideixen que aquestes són les notícies més importants o gaire bé, viuen en un país diferent al nostre, sembla. Ara, hi haurà una nova font de notícies: la crisi del Barça ja està servida, i els clams de l'actual president del club (en castellà!) prefiguren un procés tant o més divertit que el que ens van oferir els presidents Núñez i Gaspart. De tant en tant, una mica d'enfrontaments (accentuats fins l'extrem per les versions interessades d'uns i altres) per l'aigua i una mica d'incomprensibles valoracions sobre la gravíssima crisi econòmica que ens afecta. Els telenotícies van seguint el model del festival d'Eurovisió (ja que és una representació teatral, fem-la ben grossa!) i el camí obert per altres programes (els mal anomenats de telerrealitat). Cal captar l'atenció durant no més de 3 minuts (el que dura un video-clip) o no més de 30 segons (el que dura un anunci), i a una altra cosa. La banalització de tot plegat. Tot el que és, és trivial.

il·lusió

Ja sé que tot pot ser (és) una gran operació de màrqueting i prou. Però... la fàbrica de somnis funciona perfectament, creant-ne a tuti pleni. Com que Obama és Zapatero, ja ens està bé que es parli del candidat ianqui. Fins i tot, hi podem dir la nostra a un grup de discussió d'un diari d'allà. El títol és força significatiu: Is Obama the Next JFK?

Parlant d'il·lusions (racionals), de defensar l'alegria i dels motius (racionals) que tenim per a creure... gràcies, Aito, per regalar-nos basquetbol en estat pur. Visca la Penya!

avui kantià

La filla del mitificat JFK ha declarat que per fi podrà votar a algú que s'assembla al seu pare. American Dream. El lema de la campanya d'Obama és explícit, directe: Change, we can believe in. Una mica més a prop, la conferència del cap de setmana tenia com a lema Motivos para creer. La fe mou muntanyes, diuen. Espero que sigui, almenys, una fe racional.

for president

L'imperi funciona així, potser. La màquina mediàtica -tòpica i utòpica a l'hora- és capaç de generar, també, els més encisadors somnis. D'aquella part del món ens han arribat formulacions brillants dels nostres ideals, imatges que els expressen amb contundència. Emocions. La figura mitificada del president assassinat, per exemple. Llegeixes els seus discursos, veus les fotografies, i dius: jo també!!!. Per cert, que aquest diumenge regalaven amb un diari de la dreta espanyola (tot i que s'anomena el mundo, és un instrument partidista molt molt molt provincià) un opuscle amb tres dels discursos de JFK (el pròleg que hi publica l'obscè director del diari ocupa més espai que els textos, demostrant una vegada més el tarannà d'aquest pervers personatge - que té los santos cojones de donar lliçons de moral política).

Ara, Obama. Déu n'hi do. Sembla que hagin trobat la perfecta encarnació del president Josiah 'Jed' Bartlet: la possibilitat de què, tot i les imperfeccions, els dubtes i les contradiccions, qui governi el món en darrera instància sigui una persona fonamentalment bona. I encara millor per aquests temps en què la incultura és un valor: no és un superdotat premi Nobel; és la bondat pura, sense l'afegit de "i la saviesa". Amb una història personal que representa el somni americà, per acabar de reblar el clau. Gringolandia és així. That's entertainment, si, però tocant-nos directament la fibra.

legere

Hi ha un cert aire de família. En la mateixa recerca ens hi trobem. Després d'explorar l'abisme/els abismes (profunditat insondable).

apostatem?

L'enrenou provocat per les declaracions d'alguns bisbes en l'acte (polític!!!) de diumenge arriba quan encara no s'havien oblidat del tot les declaracions del bisbe de Tenerife -esperpèntiques, però poca conya: el que va dir, i el que tothom va pensar que es deriva del que va dir, és terrible. Sembla com si els reaccionaris volguèssin obrir de nou un front de confrontació. Una falla social que ens separi en dos bàndols irreconciliables. La vella concepció d'allò polític com el necessari enfrontament amic-enemic.

Històricament, Espanya s'ha construit (i s'ha dessagnat, també) en una dialèctica plural: centre-perifèria, clericalisme-laïcisme, esquerra-dreta... Han aconseguit obrir de nou ferides en el vector conflictiu centre-perifèria: ho tenim cada cop més magre per fer-nos entendre, els federalistes.

Ara estan provocant que alguns progressistes s'apuntin a un anticlericalisme que, de fet, pot arribar a ser gaire bé tan ranci com l'actitud de tridentina reivindicació de la cristiandat. I així anem.

Els resums de notícies de l'any, amb què hem estat tan entretinguts aquests darrers dies, ens mostren un món on s'esquinça qualsevol esperança. Aquí, però, impasible el ademán. Ens espera una campanya propagandística-electoral de traca. Tant de bo el front ppolític de la reacció perdi de nou les eleccions, i a partir de març s'albiri un panorama de més assossec: així ho exigeixen els problemes reals, per afrontar-los. Així ho necessitem per provar d'estar a l'alçada dels temps.

consum global

Un titular d'avui, a un diari de Buenos Aires: Los shoppings estuvieron desbordados de público por la fiebre de las compras navideñas

Del cos de la notícia: Los centros comerciales estuvieron abiertos hasta esta madrugada con ofertas de hasta 50% de descuento. Hubo colas y corridas para conseguir precios rebajados. Los productos más vendidos fueron ropa, juguetes, calzado y artículos electrónicos.
Miles de personas, incluidos muchos turistas, protagonizaron en las primeras horas de hoy una verdadera fiebre de consumo en los centros comerciales de esta ciudad y alrededores, que estuvieron abiertos hasta altas horas de la madrugada con promociones navideñas especiales. Alto Palermo, Abasto, Alto Avellaneda y Paseo Alcorta fueron desbordados por el público, atraído por la propuesta de comprar regalos navideños entre las 22 y las 5. Los organizadores de la "Noche Shopping" montaron también ofertas especiales con descuentos de entre 10 y 50 por ciento, que estimularon el consumo. Empleados de los centros comerciales, vestidos en forma llamativa y con sirenas, anunciaban cada cierto tiempo, que quienes llegaran a determinado local en los siguientes cinco minutos podrían adquirir los artículos con un determinado descuento. El mecanismo provocaba corridas y colas en los locales, que entregaban número a los clientes que llegaban dentro de esos cinco minutos para reconocerles el derecho a adjudicarse la rebaja ofrecida. Disfrutaban también quienes no compraban por el inusual espectáculo de fiebre consumista que llevó a muchos a admitir ante cámaras de televisión que gastaron mucho más de lo que habían programado. Para atraer al público también hubo espectáculos gratuitos y facilidades de estacionamiento. Los productos más vendidos fueron ropa, juguetes, calzado y artículos electrónicos. Las ventas crecieron a un nivel récord en esta Navidad y expusieron la mejora en la capacidad de consumo de los argentinos, impulsadas por la financiación con tarjeta sin interés y las promociones en comercios y "shopping centers". Según Fedecámaras, esta Navidad registrará el mayor crecimiento interanual en 15 años, con un ascenso de las ventas minoristas de 35 % respecto a igual fecha de 2006. La Confederación Argentina de la Mediana Empresa (CAME) señaló que éstas serán las mejores fiestas en los últimos 5 años y aseguró que la Navidad provocó "un 'boom' en las ventas en los shoppings y comercios de todo el país", que crecieron 22 % respecto de 2006.

Bones festes.

If

L'esperit nadalenc. El consum en la societat de l'espectacle -que és la societat de consum ("tú compres un poquet...) i alguna cosa més. Ja estava emprenyat amb la utilització d'un poema emblemàtic (em sembla que és de R. Kipling) per a la publicitat. Un poema que m'havia agradat sempre ("seràs un home, fill meu"), perquè és una mena d'ètica per al meu fill -ètica de la bona. Una lliçó interessant per a ser feliç, un llegat a transmetre. Ja m'havia desagradat quan en Vázquez Montalbán el va posar en el començament d'un llibre seu anomenat "La aznaridad", atribuint-li al poema una notable influència sobre el tètric personatge. I ara l'han utilitzat com a música -conceptual- de fons per a un anunci. Tot, fins i tot el que és més autèntic, va caient en l'esfera del consum. Tot, tot, tot...

Gràcies, Lluís.

i també

Buscando en el baúl de los recuerdos... Un tastet:

• Che il socialismo è in primo luogo rivoluzione morale, e in secondo luogo trasformazione materiale.
• Che la libertà, presupposto della vita morale così del singolo come delle collettività, è il più efficace mezzo e l'ultimo fine del socialismo.
• Che il socialismo non si decreta dall'alto, ma si costruisce tutti i giorni dal basso, nelle coscienze, nei sindacati, nella cultura.
• Che ha bisogno di idee poche e chiare, di gente nuova, di amore ai problemi concreti.

estamos en ello

a galopar

Celebració de la nostàlgia. Divendres a la nit, al TMC. Les cançons d'un Paco Ibañez que encara omple -ell sol i la seva guitarra- tot l'espai del teatre. Cançons de sempre. Com ens agrada, remoure les emocions del passat !. En molts sentits, en moltes dimensions. Els revivals funcionen. Potser perquè tenim la sensació que cualquier tiempo pasado fue mejor. No és veritat, ho sabem -almenys, no és necessàriament veritat. Però la cosa és que ens agrada delactar-nos en alguns fragments de la memòria. Nostàlgia... de què? De les esperances que teníem, dels somnis de què algun dia convertiríem en realitat allò de tomar partido hasta mancharse. Enyorem la capacitat que teníem d'albirar futurs. I així passa la vida, entre somnis i enyorances.

raó < voluntat

optimistes, pese a lo que pasa.

la madre patria

Es veu que el senyor Aznar acaba de publicar un llibre, segons podem veure al diari d'avui. Un parell de referències ens ajuden a situar-nos en alguns dels extrems cap on la dreta espanyola vol portar el debat públic -el discurs polític, doncs.

Un és el del patrioterisme xusquero: "La nación no es un concepto discutido y discutible. Es una realidad política, social, histórica y sentimental". El problema és que no se li pot oposar, a això, la mateixa afirmació proferida en català. El problema és que estem al segle XXI, i aquest tipus de llenguatge (la patria, coño!) que mobilitza passions fa extremadament difícil el debat públic. Nega, d'arrel, la possibilitat d'entendre'ns en allò que forma part de l'interès real de la gent. A part de patrimonialitzar sentiments de manera partidista i excloent.

Un altre aspecte, potser més de fons i al qual segurament hi pertany com a emanació el patrioterisme, és la creuada anti-il·lustrada. Sembla mentida, però sembla tota una estratègia on col·laboren les dretes (polítiques, econòmiques, mediàtiques, religioses...) de tot el món mundial. Llegim al diari que en el llibre s'afirma: "La verdad, más allá de la ciencia. Enemiga de la libertad es la creencia de que sólo lo demostrado por la ciencia es verdadero. Como decía Juan Pablo II, la libertad y la verdad están más allá de la verdad técnica. El ser humano es más que eso. Fue otro de los grandes errores del siglo XX: confundir el progreso técnico con la libertad". La brometa estúpida sobre el canvi climàtic neix d'aquesta actitud, per exemple. Ai, el fonamentalisme... Semblava que era el consol de les masses empobrides del tercer món; i també és el refugi de les masses illetrades (aquí hay tomate!) del món benestant. Es tracta, de nou, d'unes classes mitjanes que, havent covat la por (fomentada) a perdre-ho tot, acaben donant majories electorals a un partit feixista?

re-

Un mes i un dia després. Continuem vius, que ja és molt.
"Què diran els déus si aturem el pas
o creiem que n’hi ha prou amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d’aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d’aquell que no té més demà que l’avui,
que no pren nou alè per anar més enllà. "
Pues eso.

l'any que vé, l'or olímpic

Una pena, però la vida n'està plena. Les decepcions formen part inexorable de la nostra condició. No som perfectes.

La derrota forma part de les coses normals, i ahir va tocar perdre. Un mal partit, no ens enganyem. Ningú és un déu -encara que de vegades ho semblin- i de tant en tant els mortals ens equivoquem. No passa res. Només Calderón va estar a l'alçada. El pitjor partit, amb diferència, que han jugat en molt de temps. Malgrat això, un es pot sentir ben orgullós d'aquest equip -d'aquesta selecció. Quina lliçó! Gràcies...

la comunitat

M'he escapat un moment al Mercat, a comprar sal. Com sempre que hi vaig, la mateixa sensació: què maco, què pràctic, que bé. Ben poca gent deu saber els maldecaps que va costar que el Mercat sigui com és ara. La gran majoria dels que el disfruten no saben el neguit, la incomprensió i les dificultats que van acompanyar el procès de gestació d'aquest model de Mercat. Ara no és moment, però, de plantejar-se res més -encara que algun dia caldrà fer un pensament sobre el fet de què gaudim d'una gran quantitat d'avantatges socials, que aquests no són gratuïts sinó que són fruit de l'esforç d'algunes persones que s'hi dediquen... i la immensa majoria sembla com si no apreciès res, com si tot els hi fós degut.

Una derivada de la satisfacció que produeix el Mercat és la percepció de l'ambient que s'hi respira. Comprar al Mercat significa molt més que comprar. És, d'alguna manera, un important focus generador de comunitat. Som fills dels comerciants que, obrint mercat per tota la Mediterrània, van transmetre les idees i les inquietuds generades a Grècia -ai, Grècia!

Cal admetre que els valors lligats a la noció de comunitat tenen una especial significació per a molta gent. Fins i tot, acompleixen una funció mobilitzadora que mai satisfaria una mera adhesió racional. Sense renunciar a cap dels principis del republicanisme, sembla que no es pot obviar el que és un fet: la vivència d'allò comunitari -que, sobretot, és generador d'identitats.

La visita del líder budista a Bcn i l'èxit de públic que va tenir -omplint el Sant Jordi per a fer una conferència sobre la compassió i la felicitat-, i el debat sobre la collonada de refundar el catalanisme -que és d'alguna manera, tanmateix, un crit d'alerta contra la política com a mer esforç per a millorar la gestió d'allò públic-, són potser dos signes que apunten en la mateixa direcció. Al cap i a la fi, es tracta de la vella qüestió sobre el sentit d'allò que fem i d'allò que som.

el nostre esport

Israel i Turquia participen a l'Eurobàsquet -també a Eurovisió, em sembla. No serà que, malgrat tot, compartim un cert aire de família, si més no? Per cert: el nostre esport torna a estar en primera línia de l'actualitat. i això ens depara espectacle diari d'altíssima qualitat. I ens recorda que en això, com segurament en molts aspectes de la vida, la clau està en posar l'esforç individual al servei de la causa de l'equip.

comença el curs

Grècia se'ns crema... Quina intenció pot haver en la intencionalitat del foc??? El Barça comença fent figa, cosa que potser serà positiva per a què hi hagi un revulsiu ben aviat -ai, l'actitud i la intenció. I alguns es dediquen, ara que s'acosten eleccions, a les collonades de sempre amb la intenció de mantenir el debat en el terreny de les abstraccions verbals: El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha afirmat en una entrevista a La Vanguardia que "el Estado ayuda a crear conciencia independentista por fatiga, pues todo lo que viene de España y de Madrid no funciona, cómo Renfe, el Ave o Aena". Carod ha afegit que "deseo que el 2014 haya una mayoría soberana que defienda una Catalunya independiente". "Si esto se produce -continua-, sería una buena fecha para que se haga una consulta y que la sociedad catalana decida si quiere continuar así o seguir otro camino y hacer su propia aportación en la construcción de Europa directamente desde su propio Estado". El 2014 es produeix el 300 aniversari de la derrota de 1714. Déu n'hi do.

arrels

El proper any, a Jerusalem. Viatjar a les arrels, cercar les fonts. I des d'allí tornar a començar. Sempre.

el món és

Modernitat: tot el que és, és mercaderia. Ara -ara és demà-, el que és, com sempre, es diu de diverses maneres. Almenys de dues: com a centre comercial i com a parc temàtic.

Tant de bo poguèssim viatjar en una altra època, quan no és agost -en temporada baixa.

La Rambla de Barcelona, dèien ahir a un diari, és un dels destins turístics que més decepció causa. Un/a turista deia que això passa, entre d'altres raons, "perquè està plena de turistes".

encara

La sensació de caos, atiada pels medis i utilitzada per uns i altres. Som molts, i més. La casa s'ha quedat petita. Què fer? Perquè, d'una manera o d'altra, tot apunta en la mateixa direcció: el desprestigi de la política. La diagnosi ja està feta, i de sobres. Què fer?

endesastre

endesa és el passat. Endesa és com rodalies-renfe. Tant vell com segrestar (sic) una publicació en l'era d'internet. Déu n'hi do.

món occidental, 2007

El tema del dia era un altre, avui. El que fan amb les venerables sigles d'erc: a un costat de la Plaça Sant Jaume vice-governen; a l'altre cantó, voten amb la dreta (pp i ciu) contra el traçat (ja pactat fa any) del tren. Déu n'hi do! (Parlem de Bcn, i de ben segur que podríem parlar d'altres indrets, oi?). Potser, com a tema del dia, n'hi hauria un altre: la fulminant substitució de la foto electoral de la dreta espanyola a Catalunya. Seran capaços, però, de portar un cunero i posar-lo de número 1 per Barcelona?

Doncs res: el tema és un altre. Tot i que sigui de mal gust, i força discutible, una revista no es pot segrestar per un acudit gràfic a la portada. A no ser que el jutge que ho decreta vulgui que es parli d'ell... i a més provocar un debat públic sobre la casa reial i la monarquia (cosa que, per cert, potser vol el jutge en qüestió com també volen, segur, els de les venerables sigles: carregant contra els Borbons no tenen que donar explicacions d'altres coses).

people

The music of our life - Mrs. Streisand, thank you.

una manera de fer oposició

En Presidencia, una confirmación de Heidegger: "La nada nadea". En Vicepresidencia, un subproducto del Belloch de Laos desempeña el interesante trabajo de insultar a Rajoy todos los días. En Economía y Hacienda, la inquietud de las estatuas: él no tocaría lo que funciona, pero no gana para sustos, como los dos billones de pesetas del improvisado aguinaldo a los neonatos.
En Exteriores, un tercermundista con aire de Serafín Latón renueva periódicamente la desconfianza estadounidense. En Justicia, un hooligan sectario cargado de rencores despedaza el cadáver de Montesquieu. En Defensa, alguien gestiona, silente, lo imposible: participar en la guerra global contra el terrorismo islamista mientras se niegan guerra, globalidad y terrorismo, proponiendo alianzas hippies al islamismo. En Interior, un maestro de lo oscuro arroja sombras sobre las claves del 11-M y engrasa una policía de partido.
En Fomento, la inoperancia personificada apaga los incendios con gasolina: a Cataluña la castigaba el PP por no votarle, sostiene la señora que politiza puentes e ideologiza vías férreas. En Educación, Brian May –a cuyo marido no conviene invitar a cenar– ultima el adoctrinamiento obligatorio en el relativismo cultural. En Industria, un ex alcalde de Barcelona que juró como ministro de Justicia encadena salidas de tono con errores de bulto ("ICO, ICO, ICO, Clos me va a hacer rico", gritan ya con júbilo entre brindis y entre canales).
En Administraciones Públicas, un economista inexistente deja paso al ama severa que nos ha puesto a dieta. En Sanidad, al ama severa la sucede un científico que jugaba a ser Dios, luego se especializó en levantar fondos con promesas incumplidas a los diabéticos y, por fin, encontró su verdadera vocación: alegrar los oídos de los poderosos; se merece el Nobel al sablazo y a la pelotilla. En Trabajo y cosas sociales, un estudiante esforzado ha regalado papeles para todos. En Agricultura se esconde una desconocida que sólo asoma para reventarnos la financiación en Europa.
En Cultura, la sucesora de Chiquito de la Calzada ha sido desplazada por un poeta: "Cómo quisiera no imaginar / a aquel que desconozco" –ha escrito, y lo suscribo. En Medio Ambiente, la supuesta entendida se ha revelado maestra Ciruela y nulidad verde. En Vivienda, cierta apparatchik del PSC, nido de sierpes, ocupa un ministerio sin competencias para prolongar una demencial propaganda: agencias de intermediación fracasadas, keli finder, minipisos y demás miniideas para miniministras.
Esto es lo que hay.

Déu n'hi do, oi? Alguns, però, han fet recents campanyes electorals fent exactament això mateix respecte als representants del partit del sentit comú (PSC) a Barberà. El text és cert, i està signat per Juan Carlos Girauta, a la pàgina web de Jiménez Losantos i companyia. És una mostra del que es cou en els ambients de la dreta, i de com enfoquen les qüestions. Aquesta manera de fer política, que tan útil els hi sembla a uns quants -no només del pp, com sabem-, és la destrucció de tota possibilitat d'entesa. I més: es pretén desprestigiar l'ofici del servei públic i fomentar, axí, l'abstencionisme electoral. Com que a ells els hi voten segur "els seus", el que cerquen es desmotivar a la majoria per a la participació política. A veure si amb uns índexs baixos de participació els seus vots -que són segurs- els hi dónen capacitat per a influir en la governança. La campanya de les eleccions generals, que ja ha començat, promet ser espectacular. Caldrà treballar molt -practicant educació per a la ciutadania. Ens hi juguem molt; la missió és ètica, prepolítica.

llum

Vint anys després de l'infern a Bcn. El més gran "homenatge" que es pot fer a les víctimes de la barbàrie és no utilitzar-les. No instrumentalitzar el seu legítim dolor per a abonar tesis partidistes. Exactament el contrari del que fa la dreta espanyola. Avui, de nou, un altre exemple d'aquest sectarisme ímbècil: l'AVT no participa als actes de Bcn. A la nota d'agència, una clara posició, expressada pel conseller Castells: En opinión de Castells, "sólo puedo deplorar la actitud de aquellos que buscan otras cosas más allá de la unidad de todos en la condena del terrorismo"."Cuando se utiliza el terrorismo para dividir no para unir se le hace un flaco favor a la democracia", ha concluido Antoni Castells.

El final de l'article d'avui del Ramoneda al diari -un text força lúcid, interessantíssim: Hay que recuperar las luces antes de que se apaguen definitivamente. "Que no s'apague la llum", cantàven aquells dos.

la ciudad sin tiempo

Com el "món de Sofia" per a apropar la història de la filosofia a la gent. Un recurs literari certament fàcil (el personatge que viu eternament) i una narració en paral·lel entre el temps anterior i l'actualitat (brillant, ni que sigui pel canvi de tipografia) es posen al servei d'una aproximació ràpida a part de la història de Barcelona. "Literatura de aeropuerto", més o menys, amb l'ús repetitiu de quatre o cinc tòpics. Es llegeix bé, ràpid... i les ironies que de tant en tant apareixen arrenquen algun somriure. Poca cosa més. Me l'imaginava més gran.

parlar, parlar, parlar

el jorn dels miserables

Què poques paraules tenim, i les que tenim són tan gastades... Aquests dies un prén consciència d'això. Com dir alguna cosa sensata davant l'escenificació d'això que alguns anomenen "fi de la treva"? No podem resignar-nos a què només quedi el silenci. Quin gest, doncs?

Una altra: la banalitat de la política. O la seva trivialització. Ho havíem anomenat "política-basura", anomenada així pel paral·lelisme entre els continguts de la "telebasura" i les actuacions d'alguns personatges en el que ells creuen que és la política. Va ocupant cada cop més espai, això. Què fer? That's the question. Responent més o menys bé aquesta pregunta ens hi juguem molt.

dues ben diferents

(de Karl Kraus):

• Si los conceptos no son correctos, las palabras no son correctas; si las palabras no son correctas, los asuntos no se realizan; si los asuntos no se realizan, no prosperan ni la moral ni el arte, la justicia no acierta; si la justicia no acierta, la nación no sabe cómo obrar. En consecuencia, en las palabras no debe haber nada incorrecto. Esto es lo que importa.
• El mercantilismo ha osado usar como tablones de anuncio hasta los umbrales de nuestra conciencia.

l'abstenció

El portavoz parlamentario de CiU, Felip Puig, ha acusado al gobierno de la Generalitat y su presidente, José Montilla, de "estimular" la abstención porque supuestamente favorece su estabilidad, acusación que el PSC ha calificado de "insulto a los ciudadanos" y que prueba que CiU no desea "consensos" en este tema.

Aquesta citació és d'avui mateix, i l'he copiat de La Vanguardia. Moltes de les interpretacions que aquests dies es fan i es faran sobre el tema de l'abstenció aniran en la mateixa direcció. Es repetiran els tòpics, per part d'aquells que han perdut. Insultar als ciutadans és conseqüència directa de l'estil de participar en política que alguns han adoptat. Però "la gent no és tonta".

Capri c'est fini.

no podem jugar amb les coses del menjar

Avui, dia quatre després de El gol. Eleccions a la França -a veure si la Ségolène passa el tall de la primera volta, i aconsegueix reunir en la segona tot el vot il·lustrat i d'esquerres. La breu entrevista d'avui a La Vanguardia amb el Thuram ens avisa del perill que hi correm -si, si, tots plegats- si guanya el de la dreta. I nova prova de creativitat política a Itàlia. L'esquerra hereva del mític pci - els Democratici di sinistra- s'ha transfigurat per enèsima vegada: ha nascut el Partit Demòcrata. A l'estiu passat ja hi havia debats i aportacions al respecte, i poc a poc es deu haver anat coent la cosa -així li dien al partit quan van decidir canviar el pci per una altra organització que encara no tenia nom. Tot sembla indicar que es tracta d'optimitzar la unitat -començar a donar consistència orgànica a l'olivera- i minimitzar una mica els desavantatges evidents del fraccionament excesiu de les forces polítiques.

Què és el psc a casa nostra? Una mica això, oi? La casa comuna de les esquerres catalanes, on hi conviuen sense tirar-se els plats al cap sensibilitats ben diverses -però certament complementàries. Bé, això no és del tot cert, perquè la "qüestió nacional" fa que la gent que encara creu en un nacionalisme català radicalot (independentista, en diuen) no tinguin cabuda en un partit federalista i s'aixopluguin en un altre partit.

Per cert: aquesta altre partit -erc, històriques sigles- no deixa de ser com és. La prudència obliga a no manifestar públicament segons què... però un bloc que ningú llegeix permet expressar-se amb una mica més de desvergonya. L'episodi de la calçotada va ser de traca, a l'alçada d'allò de les claus. El rebombori d'aquests dies, al voltant de la política de foment a la investigació i les universitats, és molt més preocupant. En el fons, discutir sobre autodeterminacions és com parlar de les essències pàtries -una manera d'ocupar les sobretaules, paraules i només paraules.

Però la innovació científica i les universitats són realitats ben punyents. No hi ha dret a què per motius partidistes -es posa al capdavant de polítiques fonamentals per al futur del país a gent inepta- es desatengui aquests sectors. Ens hi juguem molt, massa. Quan la comunitat universitària i la comunitat científica diuen que no anem bé... No ens equivoquem: el futur depèn d'això -i no dels mesquins interessos d'un o altre dirigent polític que provisionalment ocupa un càrrec públic.

És la pitjor imatge de la política, el descrèdit més vergonyós. Els ateus són producte de determinades maneres de testimoniar l'evangeli; els abstencionistes de barra de bar -"todos son iguales", "sólo se preocupan de sus cosas y no de las necesidades reales", etc...- són producte de l'acció d'alguns polítics. Cada cop n'hi ha més, d'abstencionistes que "passen de la política". I a alguns sembla que ja els hi vagi bé.

14 d'abril

14 d'abril... Festa recuperable.

bona pasqua !

Feia temps, potser massa i tot, que no celebràvem la Pasqua com cal. Enguany ho hem tornat a fer: en comunió amb la parròquia de Madrid que ha saltat als medis de comunicació. Del diari d'avui:

La Parroquia San Carlos Borromeo de Entrevías, del distrito de Puente de Vallecas de Madrid, ha acogido hoy una misa del Domingo de Resurrección, a la que han acudido más de 250 personas, a pesar del cierre como lugar de culto dictado por el Arzobispado de Madrid porque ni la liturgia ni la catequesis que ofrecen los párrocos del templo se ajustan a la doctrina oficial de la Iglesia. La ceremonia ha comenzado en torno a la una de la tarde y en ella, los sacerdotes, han dado de comulgar con mendrugos de pan. A las puertas de la parroquia se han concentrado otros dos centenares de fieles que no han podido acceder al interior. Algunos de los congregados han colgado, en la fachada principal de la iglesia, pancartas con lemas como 'De aquí no se va nadie', 'Solidaridad con la Parroquia de San Carlos Borromeo' y 'La jerarquía puede cerrar un local pero no la iglesia', entre otras que también hacían alusión al Cardenal Arzobispo de Madrid, Monseñor Antonio María Rouco Varela.
Con la celebración de esta misa, los tres párrocos de San Carlos Borromeo, Enrique de Castro, Pepe Díaz y Javier Baeza, han cumplido su palabra de ofrecer a sus fieles una ceremonia el Domingo de Resurrección a pesar de la decisión del Arzobispado de impedir que continuaran oficiando.

L'església del Temple, la de la Llei, la que està al servei del poder i del manteniment de privilegis, la que representa Caifàs, el summe sacerdot, la que va combatre a Jesús perquè escandalitzava, encara perviu dins de l'Església catòlica.

El cardenal Rouco, arquebisbe de Madrid, ordena tancar la parròquia de San Carlos de Borromeo, al barri popular de Vallecas, perquè la litúrgia que es fa no compleix el ritual oficial.

Una bona iniciativa d'Església Plural:

Amics i amigues lectors, us animem a fer arribar el vostre desacord amb les paraules de l'arquebisbe de Barcelona sobre la parròquia de San Carlos Borromeo -les podeu llegir en l'apartat de "Notícies relacionades"- amb un text semblant al següent.

"Sr. arquebisbe, no compartim le seves paraules respecte l'acció del cardenal Rouco de tancar la parròquia de San Carlos Borromeo".

Podeu enviar el vostre correu a: secpart@arqbcn.org

art

Ni per edat ni per ambient he estat mai un beatlemaníac, com n'hi ha tants. Això no treu, naturalment, que escoltar la música dels Beatles sigui un veritable plaer. Això ve perquè l'altre dia al diari explicàven que fa quaranta anys de la portada del Sgt. Pepper's; i d'aquí a poc, a principis de juny, farà els mateixos quaranta anys de la sortida d'aquest disc. No seré tant pedant per a dir que hi ha un abans i un després, perquè no en tinc ni idea. Però hi ha especialistes coneixedors de la matèria que valoren molt positivament aquest disc. Certament, ara s'escolta amb gust i satisfacció -amb delectació sensorial, estètica. I a l'Eduard també li sembla un bon disc; per tant no són coses de vells. Quaranta anys!

Potser això és l'art: allò que quaranta anys després encara remou algun resort interior quan es contempla (o s'escolta, com és el cas). Ho podríem dir d'algunes de les obres dels autors que només fa vint anys eren imprescindibles? Dels temes que a l'acadèmia ens semblàven els més importants de tots?

Com tot és paradoxal i contradictori, sí que ho podem dir, en canvi, del gol del Messi l'altra dia -el que va fer després de la passada del Ronaldinho. Art efímer, això si (veus, Jordi, com també parlo del nostre Barça? I molt seriosament, com li escau a la qüestió -no en una conversa de calçotada).

contra bords i lladres

Avui el diari que cal comprar ara més que mai -i passejar-se pel carrer amb ell sota el braç- ens porta un bell regal: un text intel·ligentíssim del pare Raguer, que ens recorda que no s'han de fer servir paraules gruixudes. No som a les portes d'un enfrontament civil. La crispació que fomenten les dretes no durà enlloc. Tant de bo, perquè de vegades tot això fa por. I algunes notícies que podem veure als medis esgarrifen: pot semblar, de fet, que comencem a lliscar pel pendent de les barbaritats. Els crits, els insults, el joc brut, la mentida... és un tipus d'acció política que la història ens mostra que porta al desastre. La pràctica d'això s'anomena feixisme, ho facin els que nominalment són de dretes o -encara pitjor- els que s'autoqualifiquen d'una manera diferent. En tot cas, sempre és el mateix: l'ús pervers d'algunes paraules sagrades -llibertat, participació ciutadana, democràcia-, repetides sense més. No ens enganyen, doncs sabem que són els fets i no les paraules allò que ens defineix. Però cal perseverar en el combat cultural, insistint una i mil vegades en els raonaments argumentats davant les consignes buides, les banderes i els "carismes" redemptors. A prop i lluny, en tots els àmbits. La irracionalitat està a l'aguait en qualsevol cantonada. Al mateix diari hi ha un article d'un filòsof de moda, que és eslovè i es diu Zizek, sobre la tortura i els EUA. D'una manera brillant ens recorda la necessària vigència de la reivindicació dels principis de la moralitat -que ell esmenta en termes kantians, ben senzills- com a primer fonament de qualsevol acció social i política. Com a punt de partida i dibuix precís del terreny d'allò comú en què ens entenem i som. Cal defensar una obvietat, doncs. Que a aquestes altures de la història haguem d'estar defensant allò que és obvi... Que encara no haguem fet la revolució cultural de la il·lustració...

bipolar

No sé si és massa comú, però el fet de què les cançons d'en Llach fossin importants per a entendre'm mai m'ha impedit sentir coses semblants amb algunes cançons d'en Serrat. Esquizofrènia, potser. O no. Ahir a la nit el temps es va precipitar. El tedi que més o menys s'ensenyoreix dels dies en aquesta travesia pel desert va ser violentament trencat. De cop, i a l'hora, dos aconteixements. En Serrat al TMC, a casa. I en Llach per la tele (sort del video). En Serrat és un luxe. Res millor per acabar d'inaugurar el teatre, un luxe en si mateix. Cal felicitar a tots els que han fet possible el concert, a tots. Tot i que el lideratge va empenyent les coses en una determinada direcció -que es va notant força-, aquestes fites, que van definint el que la ciutat és, són sempre una obra col·lectiva.

Les cançons... les d'en Llach, i algunes d'en Serrat. Pinzellades de sentit, miralls. Vida.

!

"Al principio era la Palabra. Después la Palabra se volvió incomprensible"

prendre partit

Ho cantava en Paco Ibáñez, són uns versos de Gabriel Celaya:

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Canviem la paraula "poesía" per acció política -entesa com l'actitud pròpiament humana d'involucrar-se en els afers comunitaris.

fins on?

L'apropiació de l'himne i la bandera: els nacionals. Llegit avui al front internàutic de la reacció (una web anomenada Libertad Digital; el fragment l'he escollir gairebé a l'atzar):

Tenemos un presidente del Gobierno y unos partidos políticos (PSOE, IU y los nacionalistas) que no respetan las leyes. No cumplen la Constitución y creen que España como Nación es un error histórico y que ahora es el momento de trocearla como Estado. Por eso han aprobado el Estatuto catalán y han pactado con Batasuna-ETA, la excrecencia armada del nacionalismo vasco, cuyas acciones violentas son justificadas unos días por unos y otros por otros. Rodríguez Zapatero, el libertador de De Juana Chaos y amigo de Otegi, el dirigente de Batasuna, a quien considera un hombre de paz, tiene, por más alucinante que parezca, planteamientos guerracivilistas. Cree que hay que reanudar el enfrentamiento entre las dos ya inexistentes Españas, para que ahora ganen los partidos de izquierda y los nacionalistas. Y está dispuesto a aceptar la violencia de ETA, como demuestra su comportamiento tras el atentado de Barajas.

El món al revés, la vella tàctica. Els nazis culpabilitzant els jueus. El plantejament guerracivilista el fan ells, que en realitat són els que volen reanudar l'enfrontament entre dues ja inexistents españas. Només per càlculs electoralistes? S'hi pot fer alguna cosa?

lliçó

pals a les rodes

És cert. La dreta està ben instal·lada en el poder judicial. De fa una estona:

Madrid, 25 ene (EFE).- El pleno de la sala de lo penal de la Audiencia Nacional decidió hoy, por doce votos a cuatro, mantener al etarra José Ignacio De Juana en prisión preventiva y hospitalizado porque lo que "entraña grave peligro" para su salud "no es, precisamente, el internamiento, sino su voluntad de no comer".Así lo acuerdan en un auto los doce magistrados que votaron en contra de modificar la situación penitenciaria del etarra tal y como pidieron su defensa, que reclamaba su puesta en libertad, y el fiscal Fernando Burgos, que abogaba por la prisión atenuada en su domicilio y bajo vigilancia policial.

tot un estil

El Sr. Rajoy, entre d'altres actuacions memorables, ha insultat al president del govern en una entrevista radiofònica. Tots hem tingut l'ocasió de sentir-ho, doncs se n'ha donat una amplíssima difusió. Una mostra més del crescendo amb què la dreta està crispant l'ambient. Aquí a prop també hi ha actuacions d'aquesta mena. Navegant una miqueta te les trobes. Per posar un exemple: un tal Sostres, a una pàgina anomenada El singular digital:

Bé, en un país de tants imbècils, tu no pots governar si no et voten molts d’aquests imbècils. I un que estimi Catalunya i voti Esquerra en lloc de Catalunya o voti en blanc o no vagi a votar; si tu estimes Catalunya i acabes votant Esquerra perquè t’acabin fent el Montilla president, perdona que t’ho digui, perdona que t’ho torni a recordar però ets imbècil. Un imbècil de solemnitat.I el que aleshores Convergència ha de fer és posar-se en contacte amb una escola de nens especials -n’hi ha de molt bones- amb una escola de nens justets i contractar uns quants professors d’aquests que ja estan especialitzats a tractar amb problemàtics. De la mateixa manera que als mítings del Mas hi ha facilitats d’accés per a minusvàlid i unes noies que fan gestos perquè puguin entendre el que es diu les persones sordes, és imprescindible que a partir d’ara hi hagi també un terapeuta que participi als mítings de Convergència, i a les entrevistes i a tot arreu on vagi el Mas i que expliqui en imbècil el que el Mas diu en intel•ligent. Convergència no retornarà mai al poder sense una bona bossa d’imbècils, i si per fer la campanya destinada a les persones intel•ligents ja tenim el David, que és el millor, hem de buscar també el millor propagandista per a tots aquests votants que tanta falta ens fan. Aquests són els famosos ponts que Convergència ha de teixir amb la gent d’Esquerra: un terapeuta, un expert en nens especials. I no ho dic amb mala llet: els imbècils tenen dret de viure i de votar, i l’única cosa que Convergència ha de fer és posar-los les coses fàcils. Posar-los un intèrpret, perquè ens entenguem. Ni ho dic amb mala llet ni ho dic en broma: si tu ets intel•ligent ja votes Convergència sense que calgui que et digui res. Si tu ets intel•ligent ja votes Mas, naturalment. Ara ja no hi ha indecisos, ara hi ha imbècils.

L'article va sobre els suposats ponts que alguns volen que es basteixin entre cdc i erc. Aquest senyor s'hi posiciona clarament. Cruspit per la curiositat, he cercat una mica a veure si hi havia més perles del mateix autor. No ha calgut córrer massa. En un article al diari Avui, hi podem llegir:

Mira que els catalans som imbècils, però si som vius és perquè els espanyols ho són una mica més encara. No és que Espanya m'importi gaire, de fet no m'importa gens, però si fos espanyol, si fos de Valladolid o de Segòvia, és ben clar que el meu partit seria el PP. Els socialistes, mai. La qüestió, com sempre, és purament estètica, i Zapatero és un indigent moral, intel·lectual i físicament sembla el pequeño búcaro don Pío, però sense caviar. Rajoy té en canvi aspecte de notari de Torrelavega, espadatxí amb el verb, la carn crua, primer una cosa i després l'altra, caixmir a l'hivern i a l'estiu, el lli. Els catalans ens entossudim a llegir Espanya en clau catalana, i detestem el PP: si no fóssim tan justets detestaríem encara més el PSOE, que va intentar posar Jordi Pujol a la presó i va fer la LOAPA, cosa que el PP no ha fet mai, ni al poder ni a l'oposició. Però no importa, tampoc no és que vingui gaire d'aquí. El tema és que Espanya cal llegir-la, per entendre-la, en clau espanyola, i si fos espanyol pensaria el mateix de Catalunya que pensen Aznar, Mayor o Bono, perquè ha de ser ben emprenyador tenir un tros del que ells consideren el seu territori tot el dia queixant-se. Segons la lògica de les grans nacions, i Espanya és una gran nació, som una nosa i és inexplicable que no ens hagin anul·lat com fan les grans nacions amb les petiteses que els fan nosa. I aleshores tenim que els catalans som prou tontets per seguir creient en Espanya sabent que ens veuen només com un gra al cul i que així ens tractaran sempre que no els fem falta; i que els espanyols ho són fins i tot una mica més per no haver-nos sabut dissoldre encara. Haver d'aguantar uns ocupants cafres és desagradable, molt depriment i molt pesat, trist algunes estones i vergonyós les altres, però és gràcies justament a tals limitacions que seguim vius encara.

Vull suposar que es tracta d'un tipus de discurs que té poc apreci social. En tot cas, si és irònic no fa cap gràcia; la paraula imbècil -feble mentalment, estúpid, segons el diccionari- és percebuda per la majoria com una paraula massa gruixuda, despreciativa, insultant. Es tracta d'una manera ben barroera de participar en el debat social sobre qüestions polítiques. D'una manera zaplanesca, oi? Potser és un virus que s'encomana.

el tema

Dues perles, dissabte i avui, a La Vanguardia. Abans d'ahir, la lucidesa del professor Castells ens deia amb claredat i precisió allò que tots sabem, i que les emocions d'aquests dies de tant soroll ens poden fer oblidar. Per exemple: l'arrel social que té l'eta, la necessitat de negociar (la negociación, cuando y como sea, no es una opción, es una necesidad), la correcció de la postura del president del govern -sotmesa al control de les Corts-, etc... Avui, un article de J.I. González Faus situa les coses al seu lloc, allà on cal. Comença així...

Los antiguos romanos, que sabían mucho de política (sobre todo de política cínica) acuñaron un famoso axioma: divide y vencerás. Su puesta en práctica constituye la gran arma de ETA: mayor que la goma dos. Y estar divididos es el amargo reroche que la gente dolorida dirige hoy a los políticos. En ETA hay divisiones serias, pero no trascienden por miedo. En la vida democrática hay, como es lógico, divisiones. Pero al no existir miedo sino libertad, trascienden por irresponsabilidad de los políticos.

I continua amb una anàlisi molt certera de la posició del pp, una valoració de la postura de Zapatero -criticant-lo una mica, però reconeixent que calia fer el que ha fet- i una afirmació de principis des de la que posicionar-se davant de tanta confusió: la vida de los demás es una valor sagrado.

coincidència

Ni un extrem ni l'altre han volgut demanar a eta que deixi de matar. Déu n'hi do! Coincidència molt explícita, oi? Pitjor encara que la del no a l'Estatut. Respecte a l'actitud de la dreta política, mediàtica, judicial i social s'ha dit ja de tot. Però no deixa de ser preocupant que aquesta manera de fer oposició tingui adeptes i seguidors. El manual que segueixen és antic: dir i repetir fins a l'extenuació només dues o tres idees falses; que siguin simples, que apel·lin a les emocions -populisme, se'n diu d'això-, que es diguin amb afectació -teatre-. I vinga, embolica que fa fort. Alumnes de Goebbels n'hi ha a tot arreu. Hi ha versions provincianes, i d'altres més sofisticades -amb més mitjans. El segle XXI ens està portant el revival dels més terribles fonamentalismes. Feina de més que tenim.

llegir

La literatura, por mucho que nos apasione negarla, permite rescatar del olvido todo eso sobre lo que la mirada contemporánea, cada día más inmoral, pretende deslizarse con la más absoluta indiferencia. (E.V-M., Bartleby y compañía).

Potser la dèria de llegir neix d'això. I la d'escriure, encara que no és comparable per una qüestió bàsica de competència. Parlant de la mirada contemporània: he trobat un petit tresor. Es tracta de Elogio de la infelicidad, d'Emilio Lledó. Pensava que seria difícil trobar-ho, doncs és d'una editorial especial. El llibre se m'ha aparegut a la fnac, i és una veritable delícia.

ens fem grans

Trobar-nos amb la gent coneguda. Amb els que ens estimem de debó, i també amb aquells (pocs) que sabem que sempre ens han despreciat. I que ara també ho fan, i tot i això saluden i cal tornar la salutació. La hipocresia de què està farcida la vida social, i a la que ens hem anat acostumant -això és fer-se gran, també.

Actes o esdeveniments socials, lligats als grans moments de la vida -i curiosament vinculats a celebracions a la parròquia. Durant una època era en les alegres i festives festes dels casaments. Després, ens vèiem en els batejos, i encara més endavant en les comunions. Ara, ens comencem a veure de nou... als enterraments dels nostres pares. Això és fer-se gran, oi?

Saludes amb goig a persones que el temps i la vida han dut per camins diversos, però que et fa gràcia tornar a veure. Estàs igual o estàs més vell, el teu fill s'assembla a tu (quina generositat cap a mi) , quedem un dia per sopar, passem-nos el mòbil i ens truquem... El temps ens dóna la perspectiva correcta: és bona gent, l'apreci és sincer. I ens fem grans, doncs veiem reflectida la nostra imatge en aquests amics, en els records que compartim, en la llunyania actual.

Amb el temps no podem, eh?

fallida del (nou) transmiserià

L'analogia és del Robert Mur, i certament està molt ben trobada. El transmiserià era el tren que venia d'Andalusia als anys 60, i portava als immigrants de la maleta de cartró. Alguns del nous immigrants -els que poden- venen, ara, en aquests vols que uneixen la península amb l'Amèrica Llatina. Un empresari "agosarat" -segur que prové del món del totxo- va i crea una companyia que ofereix vols barats per a cobrir una necessitat creixent. El resultat: milers de persones entrampades, i de nou un espantòs ridícul en els aeroports.

cara de bona persona

la muerte le ganó a la justicia

El disc ja és a casa. Per cert, la notícia d'avui és el fet natural de la mort del vell dictador xilè. Benedetti ha creat una frase rodona per a expressar el que molts pensem.

Notícia : El escritor uruguayo Mario Benedetti dijo hoy que "la muerte le ganó a la justicia", tras conocer la noticia del fallecimiento del ex dictador chileno Agusto Pinochet. "Es la muerte de un dictador que fue muy cruel con una parte de su pueblo. En este caso la muerte le ganó a la justicia", afirmó Benedetti a Efe en referencia al proceso judicial que afrontaba Pinochet por asesinatos y violaciones a los derechos humanos durante su régimen.

on time

La notícia és: segona setmana seguida (10 dies!!!) que el tren arriba a l'hora. Almenys, el tren multiètnic caminito de la obra que als matins em porta cap a Sabadell.

Un s'imagina que ha de ser extremadament difícil embridar aquest tipus de macro-organitzacions, com renfe -o endesa, aena, telefònica, iberia, etc. Hereves d'una època en què tothom funcionava com si fós funcionari, perquè l'empresa pública en aquest país té l'origen que té, ara encara pateixen alguns dels vicis del passat.

Encara més difícil és tractar amb aquestes empreses, i intentar que respectin -des de la seva posició dominant- els drets de la gent. Perquè són un servei públic. Quants mals de cap per als pobres alcaldes que han de fer de portaveus dels seus veïns davant aquests monstres!

soroll i soroll i soroll

El video del psoe no és més que informació, pura i dura. Com un reportatge de Informe Semanal o de Trenta Minuts. No hi ha interpretacions, ni valoracions... Només fets, amb imatges extretes de medis de comunicació. Res més que informació per a recordar i, tot recordant, evidenciar la hipocresia de la dreta. La seva absoluta immoralitat davant del tema.

Ara bé... No deixa de deixar un regust amarg. Sembla com si ens deixèssim endur, i s'haguès afegit soroll al soroll. El video pot ser rebaixar-se, posar-se a l'alçada de la demagògia, caure en la trampa. Un triomf, per tant, per als que volen convertir el debat públic en un femer. Instal·lant-nos en el terreny acotat per la reacció no sé si ultrapassem la línia vermella que limita la dignitat d'allò que defensem. Ah! I si es perden vots -cosa absolutament discutible- per no entrar en el joc, tant se val. Hi ha quelcom més important que governar, oi? La gent, al cap i a la fi, no es deixa manipular tant fàcilment. Cal confiar -esperança racional, i si no pleguem perquè res no tindria sentit- en què al final triomfa la veritat. I som nosaltres els que, modestament, tenim la raó.

Hi ha una altra veta de la qüestió que em sembla interesantíssima: el desplaçament del debat públic cap a les imatges. La cultura del video-clip de tres minuts, o de l'anunci -spot- de trenta segons. I les imatges poden ser manipulades amb tanta facilitat...

En un article d'en Ramoneda, avui al diari, podem llegir: ¿Para qué sirve un partido político? ¿Para encauzar los problemas o para enredarlos? Hi ha qui dirigeix partits polítics per a enredar... i fins i tot hi ha qui, encara més provincià, en crea per al mateix propòsit.

el concepte de política

Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors. Imposaràs la veritat fins a la mort, Sense l’ajut de cap consol. No esperis mai deixar record, car ets tan sols el més humil dels servidors. El desvalgut i el qui sofreix per sempre són els teus únics senyors. Excepte Déu, que t’ha posat dessota els peus de tots.  Bona sort, president Montilla. La necessitarem tots plegats.

de fal·làcies

La majoria d'arguments que s'utilitzen en el debat públic són barbaritats. Ídols de la plaça, que deia Bacon. Proferits com trets que es disparen contra l'adversari -i també contra la racionalitat, la majoria de vegades. Efectius i efectistes, tanmateix. Útils, per tant, en el combat públic -no per la cultura, com vàrem somniar, sinó un miserable combat per guanyar recolzament electoral. Com que en la recerca del vot hi ha qui pressuposa que tothom és idiota -piensa el ladrón...- s'utilitzen picardies, males arts i el que calgui. El fet és que causen el seu efecte. En tot cas, una prevenció absoluta: la decisió lliure de cada persona a l'hora de votar -o de no votar- és sobirana i del tot respectable. Cal denunciar els que participen en la vida pública amb ànims perversos, ni que sigui per a què no es confonguin amb els que hi participen de debó. L'autenticitat contra l' así es la política.

Arguments fal·laços, per exemple: a aquest grup autoanomenat dels Ciutadans -com si la resta de partits fòssin de gossos i no de ciutadans- l'han interpretat de maneres força diverses. Hi ha tot un gènere d'articles al diari especialitzats en intentar entendre la novetat. Que, per cert, no en té gens, de novetat. D'entre els arguments que es poden bastir per a interpretar la irrupció política d'aquesta proposta, n'hi ha dos de ben fal·laços:

- Aquest és un partit recolzat explícitament per personatges com un locutor de la cope i el director de el mundo. Aquests personatges són moralment indesitjables. Per tant, el partit és moralment indesitjable. Fal·làcia lògica o no, molts ens apuntem a aquest raonament, oi?

- Aquest és un partit recolzat per intel·lectuals. Als intel·lectuals se'ls hi ha de fer cas. Per tant, s'ha de fer cas a les propostes d'aquest partit. Fa gràcia això dels intel·lectuals. Sigui el que sigui que vulgui dir aquesta paraula, n'hi haurà per a tots els gustos, oi? Sembla que per alguns només compten les opinions -opinions!- d'uns i no d'altres.

Com la notícia llegida avui a El Periódico: el noi que dóna la cara en aquest grup ha estat militant del PP fins l'abril d'aquest mateix any. Què es pot deduir d'aquest fet que a ningú l'hi ha estranyat?

Arguments poc o gens consistents des del punt lògic... però pràctics per a justificar posicions de rebuig o d'acord. Una altra modalitat de fal·làcia molt recurrent en el debat públic és l'argument ad hominem. De tota manera, és dels més il·lustratius de tots -permet aclarir qualsevol qüestió, mostrant l'absurd que representa que una opinió sigui defensada per segons qui.

No sé si és un argument ad hominem, però es podria elaborar tot una teoria al voltant d'una nova síndrome psicopatològica. Consultats alguns amics del ram, la podríem anomenar la paranoia del príncep destronat. No hi ha més explicacions que les psicològiques quan veiem com actua algú quan no ocupa el lloc que estava convençut que era per a ell. A la sobèrbia, prepotència i xuleria habituals s'hi afageix el despreci més absolut cap el que els demés decideixen i l'intent de deslegitimar a qui assumeix la responsabilitat de fer coses. Quan algú s'ha convençut del tot de què el lloc és seu -president o alcalde- i no ho és per la voluntat sobirana dels demés, és afectat per aquesta síndrome. Des d'ella, potser, s'entèn molt del que escoltem o llegim.

ségolène

A França ja hi ha candidata a la Presidència de la República. Té un nom ben curiós, amb dos accents que l'arrodoneixen. Confiem en què no sigui un soufflé sense continguts, tot plegat.

Per altra banda, quina lliçó de democràcia, les primàries. En tot cas, s'adiuen amb la tradició de cultura política d'una esquerra que arrela les seves posicions en els clubs de la Revolució. Ben lluny dels nostres costums. Ni millor, ni pitjor: diferent.

pals a les rodes

Tan difícil és?

el crit del silenci

Ni l'abstenció ni els vots en blanc són de ningú. Impossible interpretar-los, més enllà d'aventurar hipòtesis més o menys encertades. Som amos dels nostres silencis. I ahir a la nit el silenci era aclaparador. En tot cas, com és que la meitat de la gent no es sent concernida per les eleccions al Parlament? Alguna cosa s'ha d'estar fent malament, i caldrà esmenar-ho. Amb la responsabilitat de qui sap que, passi el que passi, el que té a les mans és massa important com per deixar-se endur per frivolitats o populismes.