memòria

L’article d’avui d’en Puigverd ens ha tornat a posar al davant del mite (necessari!) de la tercera via. De fons, la remor de la "tercera Espanya" que tant bé era reivindicada a La noche de los tiempos i també, ara fa poc, al darrer llibre d’A. Trapiello: Ayer no más. Com que la novel·la és el camí menys inexacte per descobrir el perquè de tot plegat…

I també allò que som. Per cert, que la novela iba en serio lo he comprendido demasiado tarde. La brillant proposta de viatge i aventura que ens fa Trapiello també parla, molt i molt bé, de la memòria. Que justifica la responsabilitat en el present, i que pot acabar essent una feixuga càrrega que ens impedeix caminar. La memòria que lliga i relliga el que som. Que ens constitueix. Per això som tan complicats, perquè on n'oublie rien. 

fem un cafè?

i en parlem -una mica de tot plegat. Cal aclarir conceptes i idees, ordenar les emocions. Saber què en pensem. Per prendre partit, és clar; no per mirar la realitat des del caliu de l'estable.

bon dia

de la garantia

Si en el procés d'inscripció a les escoles públiques hi ha algú que creu que algú altre fa trampes, ho ha de comunicar a l'administració. I sembla que no és la primera iniciativa d'aquesta mena que sorgeix de l'administració pública catalana. La notícia ha sortit aquests dies... i potser no serà més que una més de les "serps d'estiu" que a l'agost omplen (d'alguna manera s'han d'omplir) alguns medis de comnicació. El rerafons que implica aquesta proposta, aparentment neutra, és força interessant. Mereix un debat a fons, si més no -apunta a una temàtica que hauria d'estar a l'agenda (sigui el que sigui el que vol dir això d'estar a l'agenda).

Una de les derivades que es pot considerar té a veure amb qui i com ha de vetllar per l'acompliment de les normes. És que ens costa fer-ho de manera espontània; totes les normes a què la convivència obliga se'ns presenten moltes vegades com una càrrega que no cal assumir, de la que hem d'intentar escapolir-nos -pressupossem que tothom ho intenta, i així doncs no serem tontos.

Necessàriament, la vida en comú ha d'estar pautada i reglamentada -una imperfecció de la nostra condició, potser. I sembla que calgui "incentivar" d'alguna manera l'acompliment de les normes, castigant el seu incompliment. Ens hem dotat de sofisticadíssims sistemes de norma-sanció, en tots els àmbits de la vida en comú. Reglaments, ordenances, lleis, normatives, directrius, etc.

Teòricament, l'administració pública garanteix i justifica l'existència de tots els dispositius normatius: els estableix i modifica segons procediments transparents, objectius i regulats; vetlla pel seu acompliment amb imparcialitat i també amb contundència. És així doncs que guanyem la tranquil·litat necessària per a ocupar-nos dels nostres afers particulars: sabem que qui transgredeixi alguna norma (norma que precisament garanteix la possibilitat de què efectivament poguem ocupar-nos sense ensurts d'allò que ens importa realment) serà incentivat negativament; se li treuran les ganes de fer-ho, i servirà d'exemple a qualsevol altre que volguès passar-se de la ratlla: qui la fa la paga.

Teòricament, doncs, l'administració pública assegura aquesta dinàmica d'equilibris necessaris. I això és el que reclamem, moltes vegades, quan ens sembla que la cosa no acaba de funcionar. Quan els veïns d'un barri popular demanen que la guàrdia urbana (o policia local) faci acomplir el que totes les ordenances municipals estableixen estan demanant d'alguna manera això. Que el servei públic sigui precisament el que pensàvem que havia de ser: un conjunt d'institucions que nodreixen la societat de serveis públics (de tothom, per a tothom) que garanteixin la pau, l'estabilitat i la previsibilitat necessàries per a viure.

Aquesta punyetera crisi serveix de coartada perfecta per a instaurar el programa de les dretes, i ho fa trontollar tot. També aquestes seguretats bàsiques sobre les que crèiem haver fonamentat la convivència en una societat com la nostra. Les institucions del servei públic perden la poca legitimitat que els hi quedava. Tot és un engany -una enganyifa dels de dalt, certament. Cauen els vels, potser, i apareix tot plegat en la seva nua realitat: tot era mentida.

Tanmateix, seria una mentida imprescindible. O acabem tots a bofetades... o alguna regla hem d'acceptar. Potser una de les urgències que més ens haurien d'esperonar és la de reconstruir la confiança en les institucions de la democràcia. Des de les minses possibilitats que ens queden per a fer-ho des de l'exemple; des de la contundència i claredat a l'hora de reivindicar-ho.

l'esquer

Si la Generalitat recaptès tots els impostos que es generen a Catalunya, no tindria cap excusa per a destinar els ingressos a una o altra cosa. És a dir: això que passa ara (no podem pagar perquè des de Madrit no ens dónen diners) ja no passaria. Tota la responsabilitat respecte a la despesa en allò que hi ha competència recauria (sense excuses!) en el propi govern autonòmic (o govern nacional, tant se val). No podria fugir d'estudi i refugiar-se en Madrit i els seus desprecis. Vet aquí una raó (potser l'única) que justificaria un "pacte fiscal a la basca". Ara bé: realment és això el que vol l'actual coalició governant?

 

resistir, viure

Per exemple, rellegir els impressionants Sonetos del amor oscuro, de Lorca, ara que podem posar rostre al destinatari de tanta passió. O escoltar poc a poc el darrer disc de Kevin Johansen. O cercar a Paraula d'home, de Garaudy, allò que tant em va il·luminar en la fosca adolescència, ara que s'ha mort l'autor. I després fer buena y largas pláticas sobre ello.

Perquè no articular les necessitats de sentit més personals amb les necessàries posicions de resistència? No ens poden vèncer, no!

Dels BTV als CDM

Els BTV.- La denominació és de l'amic Josep Mª Fuentes. Es referia, amb "Badalona de Tota la Vida" a gent que ell coneix bé. Es pot canviar la B per qualsevol altre lletra (o mantenir-la, com en el cas de Barberà), la S de Sabadell, la T de Terrassa... Així tenim etiquetat un prototip de ciutadà: aquell que es defineix amb un "Jo? de nnnnn de tota la vida!". Què en deu ser, d'avorrit! En tot cas, reflecteix una actitud ben estesa: la d'aquells que s'identifiquen amb un grup reduït de gent que creuen patrimonialitzar un lloc, una ciutat, poble o vil·la. I miren per sobre les espatlles a tots els demés. El caliu de l'estable... Refugiant-nos en un nosaltres, recordem-ho, sempre acabem postulant un no-als altres.

L'alternativa són els CDM.- Ciutadans del Món, de un lugar llamado mundo. Finalitat a assolir, i que cal construir dia a dia. Implica qüestions ètiques, polítiques, existencials... És una opció. Un deure!

fets i conductes exemplars

maratonians

El senyor que em talla el cabell (barber), d'origen marroquí, me n'ha explicat una de bona. En resum m'ha vingut a dir: Vinieron tres chicos a cortarse el pelo; me dijeron que no tenían dinero. Son clientes, del barrio. Se lo corté... Se tendrán que cortar el pelo, aunque no haya faena. M'ha deixat clavat a la butaca. Només he estat capaç de balbotejar un ridícul ¿sabes que esto no lo hace todo el mundo? Amb la cara d'estranyesa que m'ha contestat n'he tingut prou. Això s'aguanta, sí que s'aguanta. Gràcies a l'esforç de tantíssima gent anònima. Diumenge passat no va sortir a la telemarató, el meu barber. De ben segur que no li cal convertir en espectacle allò que li surt de manera tan natural.

Mira que porto dies aguantant les ganes de parlar-ne, d'això del diumenge passat a la tele 3. Ja des que van començar a anunciar l'esdeveniment em va fuetejar, des del fons de la memòria, el vell crit: justícia, no caritat!!! Encara que sigui una caritat disfressada d'espectacle i de reclams emocionals, com si la pobresa no poguès ser analitzada racionalment, treient-ne les causes a la llum, denunciant amb claredat els que la provoquen. Tot i això, i com que som tant guais, al llarg del dia també es va poder escoltar des de la tele que tot l'esforç social ha d'anar acompanyat de polítiques públiques que promoguin l'equitat, la igualtat d'oportunitats, l'anivellament sòcio-econòmic, etc... Potser és que els governants (la Generalitat va comprometre's a fons en l'espectacle dominical) necessitaven veure que la gent està a l'alçada de la greu situació per a llançar-se, a partir d'ara, a implementar polítiques decididament socials. Ah!, perdó... que la culpa és de Madrit.

la llum, malgrat tot

Sempre acaba sortint, el Sol. Trencant el que calgui trencar. 

o no ens en sortirem

qui és l'abella reina?

En els inicis del capitalisme ja ho van teoritzar: la clau del progrés social està en que cadascú vagi a la seva. L’Adam Smith -per cert, tan mal llegit i pitjor interpretat-, ja ho deia: “Però l'home necessita gairebé constantment l'ajut dels seus semblants, i és inútil pensar que l'atendrien per la seva sola benevolència. (...) No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner, que nosaltres ens procurem el nostre menjar, més aviat és la diligència que presten als seus interessos. Nosaltres no ens adrecem a la seva humanitat, sinó al seu egoisme [self-love] ; i no és de les nostres necessitats que els parlem, és sempre del seu profit. (...) la major part d'aquestes necessitats de moment se satisfan, com les dels altres homes, per tracte, per intercanvi i per la compra”.

Un altre autor de l’època, Mandeville, va proposar fins i tot una metàfora (amb abelles laborioses) per explicar quelcom que s’ha resumit moltes vegades dient que «els vicis privats produeixen virtuts públiques». Aquest autor teoritza, com Smith, que les coses tendeixen a trobar per si mateixes l’equilibri més adequat. D’alguna manera, l’egoisme de cada individu intervindrà en la societat de manera tan recíproca que aquesta s´ajustarà per si mateixa i redundarà en benefici de la comunitat. Una mà invisible, doncs, que mou els fils de la història i la societat.

Una mica això passa, potser, quan cadascú mira pel seu interès. He venido a hablar de mi libro seria la manera de contribuir a què, al final, acabessim parlant del llibre de tots. Quan un col·lectiu de mares i pares protesta perquè es degraden les condicions d’una escola; quan un grup d’usuaris es queixen perquè la sanitat es degrada; quan un altre grup surt al carrer per reivindicar que no hi hagi retallades en l’atenció a les persones dependents; quan... Cada dia més, d'aquests moviments, d'aquestes reivindicacions.

Sí, és clar; s’hi barregen corporativismes i defenses impresentables de lo mío. Però en cadascun d’aquestes protestes “parcials” o “sectorials” potser s’apunta molt més enllà. No hi ha una lluita central ni un front privilegiat de combat per canviar el món –la lluita de classes en qualsevol versió. Multiplicitats, doncs; i una mà invisible que va teixint una xarxa invisible de resistència i, alhora, de vivència d’un món altre. Optimista! sí. Optimista a fuer de kantiano, i?

la gran remor

Un llibre recent de Vargas Llosa ha obert un cert debat sobre la funció social de la Cultura. Utilitzant un motiu que de ben segur li era aliè -l'espectacle com a substància d'allò social- carrega amb intel·ligència contra la banalització dels productes culturals. La república de les lletres, per dir-ho de manera voluntarista, s'ha llençat a opinar sobre els suggeriments del llibre. Benvinguda la disputa pública, que sempre és motivadora. Encara que quedi circumscrita a uns medis concrets, encara que sigui de curta volada, encara que...

Sense tenir-hi res a veure, s'ha publicat també recentment el darrer llibre de Michel Onfray -sí, el del "Tratado de ateología". Relata de manera apassionada la dimensió filosòfica d'Albert Camus. Un autor que va ser públicament -cruelment, potser cínicament- criticat per Sartre. En tot cas, presència pública dels maîtres à penser.

Davant la frivolització de tot plegat, de l'aparició del món com a mercaderia espectacle... el silenci dels intel·lectuals encara és més eixordador. [ Igual que "república de les lletres", "intel·lectuals" és una expressió voluntarista ]. Ni que sigui per criticar el que diuen, per excitar o provocar. 

O potser sí que hi ha aquesta presència pública, i no la sabem veure prou perquè interessa poc. I no la posem en valor. Una feina a fer, ben engrescadora, seria doncs aquesta: cercar espurnes de pensament lliure en articles a diaris i revistes, en llibres actuals, en el youtube, en discos o concerts, en l'street-art, en blogs, en les e-xarxes, en... 

En el que anomenem "cultura" hi trobem la possibilitat de conrear el millor de nosaltres mateixos, tot allò que ens fa dignes: les virtuts humanístiques (més voluntarisme), la capacitat de pensar autònomament, l'empenta per a projectar col·lectivament futurs millors i possibles. 

Precisament aquest present és el que justifica -ara més que mai- el necessari combat per la cultura. Perquè la mutació històrica en marxa es juga en els cors i les ments de la gent. No és l'economia, sinó la ideologia!!!

republicanisme

Esperonats per les recents notícies al voltant de la casa reial, hi ha gent que està posicionant-se públicament a favor de la República. Persones, institucions i col·lectius de tota mena fan professió de fe pública de la seva adhesió al règim republicà. Al caliu de l’impacte mediàtic dels esdeveniments protagonitzats per diferents membres de la reial família, insisteixen en la obsolescència del model monàrquic i defensen un canvi. Ha caigut un tabú -ja es pot parlar malament del Borbó.

Aquesta reivindicació del republicanisme hauria d’anar, però, més enllà dels canvis en la figura del cap de l’Estat. Les prioritats potser són en un altre lloc. No en la República, sinó en reivindicar el republicanisme, que és un marc ètic i intel·lectual de valors i principis en l'acció Política –en la més propera i en la més general. Aquesta posició no és exclusiva de cap partit o grup, naturalment; no és patrimoni de ningú. Permet que ens hi identifiquem totes aquelles persones que creiem que la societat pot avançar en termes de justícia social i de drets ciutadans.

La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.

És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los -maldar per a la seva efectuació. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant lleis justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc... 

Sense igualtat -la màxima igualtat possible- és impossible la llibertat. I sense la Fraternitat, necessària com a vincle social i compromís amb allò col·lectiu, també ho és. O som un nosaltres, o no hi ha res a fer. 

lula

El Premi Internacional Catalunya ha estat atorgat a l'expresident brasiler. Aquesta distinció, que honora a qui la concedeix, ha estat justificada pel jurat (presidit per Rubert de Ventós) amb l'acta que a continuació transcric. Necessitem exemples i exemplaritat, i amb tota la prudència del món, Lula no deixa de ser un referent:

El jurat del Premi Internacional Catalunya podria descriure la vida i l’obra de Lula da Silva, però tot això ho saben o poden trobar-ho fàcilment en la petita biografia que els adjuntem. D’aquí que el jurat vulgui destacar més aviat alguns dels trets de la seva acció política i el tarannà personal de qui ha estat l’artífex de la transformació d’un “país del tercer món” en una “potència emergent”.

En els vuit anys del seu mandat, les polítiques pragmàtiques de Lula han fet el joc de mans (o el prodigi) d’apujar el salari mínim el 20% i alhora reduir un 16% la despesa pública, cosa que ha suposat (com acabaren reconeixent els mateixos Time i Newsweek) “el millor programa conegut de transferència de rendes del món”. I tot plegat, mitjançant l’operació combinada de programes com Bolsa Família, Bolsa Escola, i Fome Zero, que inclouen microcrèdits, habitatge, protecció de la selva amazònica, alfabetització, desfavelització i eradicació del treball esclau (hereu encara de l’estructura colonial).

Però hem dit que el jurat ha volgut destacar especialment el tarannà personal de Lula da Silva, que entre altres coses es caracteritza per:

1. La transformació d’una esquerra ideològica i doctrinària en una força més pragmàtica que radical; una política més inductiva que deductiva; una política que no ha tingut escrúpols a reprendre i valorar --més que no pas denunciar-- bona part dels plantejaments de l’anterior president Fernando Henrique Cardoso. Tot plegat fruit de l’extracció del sindicalisme no marxista d’on prové Lula.

2. La capacitat de fer una política popular sense caure en el populisme en el qual tan sovint desemboquen processos semblants; una política transversal que sovint va més enllà de les caricaturals distincions teòriques entre conservadors i progressistes.

3. La transformació del seu sindicalisme d’origen en una força política que es distancià dels reflexos estrictament corporatius que sovintegen en el món sindical.

4. Una política exterior audaç que ha estat capdavantera de les relacions nord-sud i que des d’una política habitual de cooperació i amistat amb els EUA, ha recalcat el seu propi punt de vista quan ha cregut que calia (i no quan “vestia”).

5. La feina d’artesania amb el que ha aconseguit desenvolupar una societat civil i unes classes mitjanes que sembla que han de marcar la pauta dels anys que vindran.

6. La tenacitat personal de qui a) no ha intentat, com passa tan sovint, canviar la Constitució a fi d’allargar el seu període presidencial sinó que ha deixat el poder en compliment exacte de les dates fixades; i b) ha tingut la tossuderia i la paciència de perdre tres vegades les eleccions enfront de Collor de Mello i de Cardoso (1989, 1994, 1998) fins que a la quarta se’n va sortir.

Lula deixa temes i problemes irresolts, certament, des de la corrupció fins a la insuficient protecció de l’àrea amazònica o l’aposta radical pel bioetanol. Però per rematar i no fer massa seriosa aquesta presentació, deixeu-nos dir que en el seu mandat el Brasil ha aconseguit celebrar el Campionat Mundial de Futbol el 2014 i els Jocs Olímpics el 2016. Què més voleu?

són les institucions, ...

Hi ha un article avui al diari, d’Emilio Ontiveros, que explica, explicant un llibre d’aparició recent, la importància que les institucions tenen en el desenvolupament econòmic de les societats. Hi apareix una expressió força interessant: Institucions inclusives.

M’ha fet recordar un article de mestre Innerarity, a Claves: "La política después de la indignación". Hi ha una conferència amb el mateix títol, i suposo que explica el mateix. En el text també s'argumenta sobre la importància que tenen les institucions per a vertebrar la democràcia. La democràcia real, la possible. La forma que tenim d'estructurar la convivència. Extremadament millorable, sí, però ara per ara insubstituïble.

Des de l’11 de juny de l’any passat estic una mica obsessionat pel tema: per assegurar tantes coses imprescindibles, per anar vivint en comú, les institucions ens són necessàries. En els terrenys econòmic (l'article d'Ontiveros) i polític (la proposta d'Innerarity).

La provisió de béns i serveis públics, la cura dels més desafavorits, l'establiment de regles clares per a què el legítim interès individual no vagi en contra dels interessos col·lectius, l'atenció al bé comú... Qui i com, sinó hi ha les imperfectes institucions que vetllen per tot això? (de manera manifestament millorable, sí).

Hem de tancar files entorn d’elles. L'expressió i contrast de les nostres idees i posicions, en la seva rica pluralitat, són possibles precisament en el marc de les institucions. Ho hem de fer per a què segueixi essent possible la confrontació d'idees i propostes. I, sobretot, per responsabilitat envers tot allò que garanteixen. Són atacades per poderoses forces, en els extrems del pensament i les actituds socials. La millor defensa, potser, comença per comprometre'ns a regenerar-les.

per no caure

Quantes vegades ens hem queixat amargament de com és la gent. La gent: una abstracció còmoda, que ens permet de vegades valorar com som –sí, en el fons aquesta abstracció fa de mirall, i tot el que critiquem amargament es pot predicar de nosaltres mateixos.

Quantes vegades, doncs, hem lamentat amb amargura que la gent és indiferent, egoista i desconfiada davant de tot. Que la gent va a la seva, que no té cap interès en allò públic o comú. Només ens mouen interessos particulars –legítims, això sí (i ens quedem tan amples). Així doncs, pot resultar lògic que desconfiem de tothom. Que la gent desconfiï de tothom.

Més enllà dels exabruptes de barra de bar, aquest tret característic de la ciutadania és resultant del "neoliberalisme" -quina denominació fem servir, per esmentar "el sistema"?. Conformació de consciències, normalització, etc... –fa molts anys que ho sabem, que les xarxes del poder ens fan ser com som, una mica (optimista!... gràcies!).

El triomf del capitalisme, i la derrota de la Vida, s’estructura sobre el pitjor de la nostra matèria prima humana: tendències particularistes, ambicions materials, afanys sense mesura, i tutti quanti. El més lleig de la nostra "natura".

Ens hem tornat cínics gairebé del tot, sí. Però també, em sembla, extremadament fràgils i febles. S’obre davant nostre un forat immens, potser un abisme insondable; només un pas més i caiem.

Per això, ha d’haver-hi algú que ens doni la mà, fraternalment, eficaçment, per a no caure-hi. Per a superar, poc a poc, la situació a què ens hem vist abocats –culpables una mica tots plegats. Proposar alternatives creïbles i viables. Predicar-les amb l’exemple. Arremangar-nos i compartir suors.

sense tenir cap eina

La gran derrota se'ns fa present, aclaparadora, quan no veiem més enllà d'aquesta boira espesa. La dominació final, la victòria absoluta del capitalisme, no és tant una enganyifa dels de dalt o una violència extrema exercida sobre cossos i ments. Ja no cal. No és el NO, sinó que és un SI: produeix la realitat, configura allò que podem saber... estableix l'horitzó d'allò que és, delimita amb precisió l'àmbit de l'experiència -la vida. Es lo que hay.

Ja Gramsci ens ho va advertir (era Gramsci?): el poder del capitalisme no es recolza només -ni essencialment- en les estructures institucionalitzades de coercions i violències, sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural. Han passat tres o quatre vueltas de tuerca. La tendència natural del capitalisme -tant ben descrita, per cert, molts abans de Gramsci, per cert post-hegelià cèlebre- s'ha anat consolidant. I el sistema s'ha anat estenent, totalitzador, omplint-ho tot, sense deixar res fora de.

Perplexos, astorats, atemorits, perduts... ens sentim ara colpejats per una nova iniciativa que a l'Estat Espanyol va en la mateixa direcció: l'anomenada reforma laboral. Aprofitant la crisi -la gran coartada- s'imposa el programa capitalista al món de les relacions laborals. Fi dels precaris equilibris aconseguits per allò que anomenàvem "moviment obrer". S'ha acabat el miratge, ja no cal dissimular. Model anglosaxó pur i dur.

Caldrà oposar-nos a aquesta agressió, ni que sigui per dignitat. I a la vegada perseverar en el combat per la cultura. Resistir i obrir escletxes de sentit. Aprendre a lluitar sense tenir cap eina, potser.

a que no...

Avui m'han "picat" dues vegades. La primera ho he resistit: potser sí que en sabem, però pensem que no podem i per tant no volem.

L'altra ha estat el final de l'article d'en Ramoneda al diari. A l'acabar un article tant intel·ligent i provocador com sempre, es pregunta per la possibilitat de recuperar la credibilitat perduda (en un projecte d'utilitzar la política afavorint la justícia social, millorant les oportunitats per a tothom, etc...).

Doncs ja ho sabem, segurament no és tan difícil: treballant i, sobretot, donant exemple. Vivint les virtuts que volem representar (tolerància, respecte, fraternitat, proactivitat, etc). Liderant processos d'extensió i de vivència col·lectiva d'aquestes virtuts (a vegades diem valors, però aquesta paraula ja està massa gastada) A les trinxeres de la quotidianeïtat, en l'avorrida seqüència del cada dia. Des dels serveis públics de proximitat, des del teixit associatiu, des de qualsevol eina que ho permeti. Poc a poc i cop a cop. Perseverants, contracorrent, resistint...

le souci de soi