25/5/06
18/5/06
el món al revés
Había una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos... Surrealisme pur -o no, i es tracta d'una subtil campanya; o simplement és la caradura absoluta i zaplanesca. Els del PP es queixen, i veiem en una entrada d'aquest migdia a La Vanguardia Digital:
Acebes dice que "convertir al PP, desde una propaganda intolerable y maliciosa, como un enemigo de Catalunya es realmente asqueroso". El legionari de Crist ha dit "asqueroso". Ai, ai, ai.
I també s'hi recullen paraules de Josep Piqué: "Hacer política animando a la confrontación territorial y sentimental, a la fractura de las sociedades catalana y española, es de una irresponsabilidad máxima y una muestra de inmoralidad política". Senyor Piqué... quin tipus de política estan fent, des de fa temps, els seus correlegionaris des de Madrid? Exactament la que vosté ara denuncia. I té raó. Tota la raó. El que fan els zaplanes, acebes, rajoys, pujaltes i etc és exactament d'una màxima irresponsabilitat i immoralitat. Que s'hi apunta, vosté? És del tot cert, per cert, que aquesta gent utilitzaran els "nos" per a la seva estratègia. Que no els hi sortirà gens bé.
12/5/06
coincidències
Pura casualitat, potser. El mateix dia que, per fi, el president pren la decisió que calia prendre, a Madrid els del PP fan un dels espectacles més patètics dels molts a què ens han acostumat. Quan un grup polític -un partit o un pseudopartit- es presenta a unes eleccions, hom suposa que és per a proposar un programa de govern. Que la gent t'escolleix, l'apliques. Que no, cap problema: des de l'oposició, procures mostrar les alternatives viables que, des del teu punt de vista, són millors que el que fa el govern. I cada quatre anys, més o menys, tornem-hi: a examinar-se davant qui té la darrera paraula. Sembla, però, que els extrems es toquen: l'electoralisme constant, un cert populisme, la cridòria, les actituds xulesques... Quina por, quina por. La por a què hi hagi molta gent que es deixi endur per l'engany. Cal fer pedagogia, més encara.
9/5/06
perplexitat absoluta
La injusta justícia que hi ha en aquest país. Els que tenen responsabilitats públiques no poden dir res, doncs el funcionament autònom i sobirà del poder judicial és la pedra angular de la democràcia (que és un 'Estat de Dret'). Però els demés sí que podem pensar... i parlar. Doncs és ben clar: el aparell judicial és un bunker. Només cal veure alguns exemples recents: el tracte a l'esquerra radical basca, la condemna als polis de Madrid... i ara la condemna que li han dictat a Pepe Zaragoza per dir el que tothom sap -surrealisme pur, això. Els neofatxes globals van descobrir que el veritable poder no s'assegura ja guanyant guerres, sinó ocupant els aparells de l'Estat -el poder judicial és l'exemple del que parlem-, els medis de comunicació, les grans empreses -Endesa n'és un clar exemple-, etc. És a dir: el poder real. No és d'estranyar que, en el front polític, ja els hi vagi bé tenir al trio dels Rajoy-Zaplana-Acebes. Perquè en el fons es tracta d'evitar qualsevol significat en el debat polític i per tant de fer-lo impossible.
3/5/06
per fi!
Llegim avui a alguns diaris -per exemple, a La Vanguardia- unes declaracions del flamant conseller de cultura. Ja era hora! Una bona part de les raons per les quals el govern catalanista d'esquerres era/és necessari és aquesta: convertir en acció política quelcom tan evident com que "Catalunya és pluricultural

Una petita mostra del que significa això, extreta de la notícia publicada al diari esmentat:
El nuevo conseller aspira a colocar la cultura en la centralidad de la política de gobierno. "Hasta ahora, en los últimos 25 años, ha sido una preocupación lateral. Y cuando hablo de cultura, no me refiero a la histórica, al legado, a Dalí, que también, sino a la cultura real, a la cultura viva, que se hace ahora". Otro concepto que maneja Mascarell es la "interrelación" o la "interactuación", de generaciones y territorial, en Catalunya, en España y en el exterior. Eso incluye una voluntad de "devolver a la cultura catalana el papel de punta de lanza respetada y admirada en el resto de España que tuvo hace años, y también de aprovechar al máximo los circuitos internacionales".
1/5/06
felicitats

Ja en té setanta-cinc. Per molts anys!!. En el moment més fosc de la crisi provocada pel crack del 29 -la gran depressió- algú va pensar que calia tirar endavant. I va decidir aixecar el que fou aleshores l'edifici més alt del món.
Primer de maig: dia del treball. Potser el treball, en el segle XXI, hauria de ser quelcom semblant. Una decisió emprenedora, valenta, lliure. Ai! Però és tan difícil atrevir-se a ser lliure...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)