revitalitzar el capital social

La proposta de Putnam per a revitalitzar la “comunitat nord-americana” -en el marc dels seus estudis sobre el capital social- es compon de sis reptes, que podem considerar com aplicables a realitats més properes i tangibles, com els nostres barris i ciutats:

1. L’educació: l’esperit cívic d’una comunitat es basteix sobre l’educació dels més joves. Putnam recomana per a les escoles una major atenció als continguts cívics, una major participació en projectes comunals i la promoció d’activitats extracurriculars que serveixin per enfortir els lligams comunitaris, com ara corals, grups de teatre, grups de discussió, etc. La introducció als curricula d’una nova matèria com l’educació per la ciutadania permet incidir en aquest repte, i és possible proposar a les escoles materials i activitats d’abast local que n’exemplifiquin els continguts. A més, és clar, de mantenir i incrementar els ajuts per a les associacions de pares i mares, per a les activitats extraescolars, etc.

La importància del capital social per al desenvolupament infantil i l’educació és del tot indiscutible. Cal replantejar receptes convencionals centrades en millorar l’oferta educativa dels centres escolars. Les solucions als baixos nivells acadèmics i les altes taxes d’abandonament prematur passen necessàriament pel reconeixement de la importància dels contextos familiars. Per tant cal impulsar polítiques del temps, que facilitin la conciliació de vida laboral, personal i familiar i polítiques per a incentivar la implicació de pares i mares en l’educació formal d’infants i joves.

Com que l’educació no es limita només als centres escolars, cal articular un sistema estable de suport a la creació i funcionament d’institucions educatives en el lleure, entitats esportives, associacions que treballin aspectes concrets del creixement cultural d’infants i joves (música, art...), etc.

2. L’ocupació: segons Putnam, l’evolució del mercat de treball, especialment la incorporació de la dona però també l’increment de la competitivitat i la precarietat, han dificultat la creació de capital social. Es fa necessari revertir aquesta tendència amb un exercici d’imaginació per part de gestors, sindicats i experts en relacions laborals que faci possible l’adopció d’horaris més flexibles i converteixi el lloc i el temps de treball en un espai per desenvolupar lligams socials.

No és cap novetat reconèixer que, tot i la crisi de l’ocupació –que ve de lluny-, el treball continua oferint un marc de socialització privilegiat. I tampoc és cap novetat articular serveis a les empreses, des de l’àmbit local, per a facilitar els contactes entre empreses, la promoció de l’emprenedoria, la connexió entre els objectius de les empreses i els de les ciutats i/o barris, etc.

3. El repte urbanístic: la suburbanització i la creixent separació entre treball i feina ha avançat l’erosió de la vitalitat comunitària de les ciutats nord-americanes. Es requereix un esforç, demana Putnam, per part d’urbanistes i líders locals que permetin crear ciutats més cohesionades, en les quals es fomenti la creació de capital social.

A més de les decisions a nivell de planejament que calgui prendre per a pal•liar els efectes perversos del model urbanístic “a l’americana” i una política d’habitatge decidida, la recuperació de l’espai públic hauria de ser l’eix central en aquest punt. El compromís per la creació i la dignificació de l’espai públic és un signe d’identitat dels nostres governs locals. Hem après a dissenyar-lo, a programar-ne usos enriquidors per a tothom, a mantenir-lo. Ara cal recuperar-lo com espai on es garanteixin els drets i deures de tothom, implicant-hi la ciutadania. Cal comprometre al conjunt de la societat amb la qualitat de l’espai públic, perquè aquest haurà de (tornar a) ser un element essencial per a l’aprofundiment democràtic en els nostres barris i ciutats.

4. El repte mediàtic: la televisió és també una de les principals causes de la “crisi comunitària”. Es fa necessària una revisió de continguts, de la programació i l’ús dels mitjans per tal de reforçar i no continuar debilitant l’esperit cívic. Les possibilitats que obren les noves tecnologies per a fer televisió des del món local podrien donar satisfacció a aquest desig de Putnam, en línia amb el que es fa amb les emissores de ràdio públiques o les publicacions institucionals.

5. La religió: les comunitats religioses han tingut tradicionalment un paper fonamental en la creació de vincles comunitaris. Putnam encoratja els líders religiosos del seu país per crear formes de religiositat no exclusivistes que permetin establir ponts de comunicació entre els diferents grups socials i ètnics.

La visibilitat del pluralisme, que a casa nostra és una novetat, hauria de permetre crear dinàmiques de col•laboració entre les diferents comunitats d’origen religiós que conviuen en l’àmbit local, i entre elles i les altres realitats institucionals i socioculturals. De ben segur que hi ha un quadre de valors comú, des del qual donar sentit a iniciatives nascudes de la complicitat: per a pal•liar situacions d’exclusió o per a oferir serveis en el lleure infantil, per exemple.

6. El repte polític: Putnam afirma que es fa necessari tornar a despertar l’interès polític dels nord-americans, així com revitalitzar l’activisme polític, per aturar el creixent elitisme i l’opacitat de la política nord-americana. Bowling alone és anterior, òbviament, a l’espectacular i exitosa campanya d’Obama, tot i que la devolució de la política a la gent continua essent un horitzó ideal cap el que cal continuar caminant.

A casa nostra és gairebé un tòpic defensar que cal superar la desafecció política, i a tal efecte hi ha molts estudis i algunes iniciatives . Les aproximacions més lúcides al fenomen parteixen, de ben segur, de la convicció de què la tòpica desafecció política té arrels en la pobra presència de capital social en les nostres ciutats i barris.

Als sis reptes de Putnam n’hi podríem afegir un parell més, doncs és evident que la densitat i la riquesa en capital social d’una comunitat és la clau per a afrontar les situacions d’exclusió que s’hi puguin donar i projectar la necessària inclusió de les persones:

7. Superació de la pobresa i l’exclusió social: no serà suficient per a substituir les mancances d’altres formes de capital (físic, financer i humà), però l’increment del capital social - densitat i qualitat de les xarxes – pot ser una bona eina de protecció front a la inestabilitat… i contra l’exclusió. També de promoció d’oportunitats. Si recordem la concepció del capital social com a capacitat d’obtenir beneficis a partir de xarxes socials, la seva possessió permet imaginar un ventall amplíssim de possibilitats per incrementar l’accés a oportunitats, l’exercici de drets, etc...

Per tant, cal incidir en aquells entorns -socioeconòmics i comunitaris- on el capital social és més necessari, perquè no disposen de les xarxes informals d’altres entorns més privilegiats i les oportunitats per a què s’hi donin. El govern local hi hauria de fomentar i promoure les xarxes socials, perquè només des d’elles és possible fer front a l’exclusió. El capital social pot tenir la capacitat de protegir els individus enfront la pobresa i l’aïllament, però sobretot es pot acumular en un entorn per a donar oportunitats a les persones en situacions de precarietat.

8. Integració dels immigrants: les polítiques d’integració s’haurien de fonamentar en les “3R”: redistribució, reconeixement i representació. A més de la igualtat de tracte, han de fomentar la igualtat d’oportunitats entre totes les persones i facilitar la interacció entre els diferents grups. L’objectiu cercat per aquestes polítiques “és la creació d’una societat amb vincles socials –i econòmics, culturals i polítics- forts que garanteixin la pertinença plena dels individus i dels grups que fa que sentin la societat com a seva –assumint-ne la memòria i el projecte col•lectiu- i se sentin acceptats –perquè vegin assumida col•lectivament la seva memòria- per la societat, i maximitzin així la capacitat dels individus per a decidir sobre les seves pròpies vides” (L. Cachón).

La diversitat creixent a les nostres societats trenca la tradicional homogeneïtat dels barris i ciutats, i per tant pot fer disminuir els nivells de confiança entre la gent. Tanmateix, això no hauria d’implicar necessàriament la disminució de capital social, sinó que una política pública decidida podria revertir aquesta aparent tendència “natural”. Reforçar la identitat col•lectiva, fomentant el sentit de pertinença a un barri,per exemple, podria aconseguir que els diferents grups i persones s’identifiquessin amb la comunitat.