la gent

La formidable sèrie Show Me a Hero hauria de ser de visió obligatòria per a tothom qui es dedica, directament o indirecta, a la cosa pública. Dóna per estirar comentaris i valoracions en moltes direccions. N'hi ha una que recorda la idea de "contrademocràcia", proposada fa uns quants anys per P. Rosanvallon. 

Un dels principals problemes amb què convivim, en l'àmbit de l'esfera pública, és el de la manca de confiança en els representants escollits -els anomenats polítics. Tanmateix, la crisi de legitimitat de la democràcia representativa i els seus fruits no ha anul·lat la participació ciutadana -diguem-li participació. Hi ha mobilitzacions de caràcter plural (al carrer, a les xarxes, a les barres dels bars...); deixant de banda les crítiques (necessàries, sobretot quan determinades formes d'expressió són tant ridícules com donar-li a un botó del teclat de l'ordinador i ja està), sí que és cert que assistim a una eclosió significativa de protestes. D'expressions socials de la desconfiança. 

La "contrademocràcia" seria el nom que li podem donar al conjunt d'expressions i pràctiques de control, judici negatiu i obstrucció, mitjançant les quals això que anomenen la gent exerceix pressió sobre els que sembla que manen. Juntament amb els vots i les urnes, això dóna veu (crit) a la gent, que vigila, jutja, veta, es lamenta, es queixa... Manifestacions de sobirania, potser, amb formes no organitzades per les institucions; participació sense motlles. 

L'apatia política que alguns lamenten potser no és tant apàtica -i és una mutació profunda en la relació entre l'individu (ja no només ciutadà) i la política (entesa de manera ampla, extensa). I evidencia, també, una progressiva distància entre la gent i les institucions. L'autor esmentat parla de "impolítica". L'augment aparent del poder social pot acabar provocant temptacions populistes; la globalitat i la coherència són substituïdes per la fragmentació i la diseminació. Però això no és tan bonic: si tothom té raó... és impossible acontentar a tothom!

La preocupació per auditar l'acció dels governs, així, pot acabar generant una permanent estigmatització de les autoritats. "Rebtujadors", i no rebels, dissidents o resistents. El triomf de l'efecte "nimby" (Not in my back yard, no al meu pati del darrere). Aquest acrònim descriu la reacció de la gent que expressa queixes i s'enfronta a canvis i projectes d'instal·lació en el seu entorn immediat d'infraestructures necessàries per a la col·lectivitat però considerades com a perilloses o desagradables,  ja sigui per causa de contrarietats personals o de perill real.

Acaba, moltes vegades, essent la contradicció absoluta. No sempre és fàcil diferenciar entre un egoisme populista i objeccions justificades. És tant difícil fer les coses combinant els interessos privats i l'interès públic, que aquest acaba desapareixent de l'horitzó de la nostra vida en comú.

En qualsevol cas, els procediments institucionals són objecte de rebuig, desacreditats per la desconfiança. I el terreny va essent ocupat pel crit, la queixa, l'exabrupte. Replegament individualista (extensible a comunitats in-divisibles, també). Lluny, cada cop més lluny, de formulacions positives d'un món en comú.

vida subordinada

Acomplint -tot i que de manera infidel, dispersa, caòtica- amb el propòsit de tornar a Marx, em trobo "mastegant" (rumiant) la capacitat explicativa d'un concepte aparentment estrany: subsumpció. El diccionari el defineix amb facilitat, tanmateix: acció i efecte de subsumir. I subsumir vol dir "considerar un individu com a comprès en una espècie o una espècie com a compresa en un gènere, o bé considerar un fet com l'aplicació d'una llei". Un singular que està inclòs en un universal -sense perdre de vista que això de l'universal només és una paraula. O també ens hi podem apropar amb la noció d'inclusió que sortia en aquella teoria de conjunts macarrònica de les mates de la "EGB".  Marx parla de subsumption en dos sentits: en aquest d'inclusió (un sentit lògic, doncs) i en el de subordinació -un sentit material, potser, que li dóna el caràcter potent que adquireix en el marc de la seva proposta d'entendre el que som. Així, el treball es subsumeix en el capital. Els procediments, la maquinària, tota la tecnologia, els sabers... emprats en els processos productius, configuren un sistema autorreferent al que es subordina el treballador. L'objectiu d'un tal sistema és, òbviament, la seva pròpia reproducció com a tal. Subsumits en el treball, doncs; això prové del marxisme elemental, però no està de més recordar-ho. No hi ha feina productiva (és a dir, amb salari) que escapi al procés d'increment descarat del capital; i sense salari no hi ha vida. Així, Marx apunta també que la subsumpció acaba exigint, més enllà de la subordinació del treball al capital, la de les feines i activitats efectuades en la totalitat dels espais (i els temps) socials: escola, família... pot ser paradigmàtica l'anàlisi del que passa a l'espai privat de la llar (on les dones tradicionalment garantien la reproducció del capital en tant que asseguraven el manteniment de la força de treball).  Igualment, implica la subordinació i inclusió als cicles del capital de la tecnologia, la cultura, la subjectivitat, la política i les relacions socials en el seu conjunt. Subsumpció de la vida en el capital, doncs. I això sí que és fotut; res se n'escapa, de la dinàmica de creixement continu del capital. El triomf del capitalisme. Segle i pico després de Marx, sembla que això està passant, ho estem veient. Amanit amb una bona dosi d'irracionalitat (por, populismes, etc.).

tanta lucidesa...

En algún apartado rincón del universo, desperdigado de innumerables y centelleantes sistemas solares, hubo una vez un astro en el que animales astutos inventaron el conocer. Fue el minuto más soberbio y más falaz de la "historia universal", pero, a fin de cuentas, sólo un minuto. Tras un par de respiraciones de la naturaleza, el astro se entumeció y los animales astutos tuvieron que perecer. - Alguien podría inventar una fábula como ésta y, sin embargo, no habría ilustrado suficientemente, cuán lamentable y sombrío, cuán estéril y arbitrario es el aspecto que tiene el intelecto humano dentro de la naturaleza; hubo eternidades en las que no existió, cuando de nuevo se acabe todo para él, no habrá sucedido nada. Porque no hay para ese intelecto ninguna misión ulterior que conduzca más allá de la vida humana. No es sino humano, y solamente su poseedor y creador lo toma tan patéticamente como si en él girasen los goznes del mundo.