dos tastets

"Ja no pregunto on es troba. Va ser en el món; pot retornar al món; tot just s'hi amaga. Ja no pregunto quina cosa era, perquè ho vaig veure i ho vaig conèixer.

Vosaltres que busqueu el més alt i el millor en la profundi­tat del saber, en l'avalot dels negocis, en la foscor del passat, al laberint de l'esdevenidor, en les tombes o més enllà dels estels, vosaltres, sabeu com s'anomena? Sabeu el nom d'allò que és alhora un i tot?

S'anomena bellesa.

Sabíeu el que volíeu? Ni jo mateix no ho sé, i això que ho pressento; pressento la nova divinitat d'un regne nou i hi corro darrere tot adelerat i agafo els altres i me'ls emporto, com el riu arrossega els rius a l'oceà".

F. Hölderlin, Hiperió.

"... la bellesa no ofereix cap resultat concret ni a la raó ni a la voluntat; no satisfà cap finalitat particular, ni intel­·lectual ni moral; no descobreix cap veritat ni ens ajuda a acomplir cap deure; en una paraula: és tan incapaç de forjar el caràcter com d'il⋅luminar l'intel⋅lecte. 

La cultura estètica, doncs, deixa en la més gran indeterminació el valor personal o la dignitat dels homes, en la mesura que aquesta cultura només pot dependre d'ells mateixos. 

L'única cosa que aconse­gueix la cultura estètica és que gràcies a ella i per naturale­sa, l'home pugui fer d'ell mateix el que vulgui i que torni a posseir plenament la llibertat d'ésser allò que deu ésser".

F. Schiller, Cartes sobre l'educació estètica de l'home, carta vint-i-unena.

nou i vell

Sempre hi ha qui diu que no hi ha res de nou. Nada nuevo bajo el sol. Potser hi ha qui pot pensar que amb l'eix nou/vell ha trobat una eina útil per entendre i actuar en allò que és públic. En tot cas, útil o no, nou no és. Més de 100 anys fa que Ortega, a la seva manera (que naturalment no és d'avui i cal "traduir"), ja deia quelcom semblant: la "España oficial" no està connectada amb la "España real" (o "vital"). I cal superar aquesta distància... amb educació, educació i educació.

Bé, i respecte a la vella "nova política", Ortega també deia:

"esta nueva política tiene que tener conciencia de sí misma y comprender que no puede reducirse a unos cuantos ratos de frivola peroración ni a unos cuantos asuntos jurídicos, sino que la nueva política tiene que ser toda una actitud histórica". 

Un bon exercici és traduir a la nostra actualitat el què pot voler dir això de l'actitud històrica.

decòrum

Hi ha un concepte a Ciceró força interessant: el decòrum (tal com es tradueix a la Bernat Metge) o decor. També en podríem dir “amb dignitat” o “allò convenient”, segons els contextos en què l’utilitzem (conducta indecorosa, viure amb dignitat, fer allò que és convenient...).

Una primera aproximació ens diu que té a veure amb el que és apropiat o adequat a les circumstàncies i/o a les persones a qui hom s’adreça quan parla –sí, perquè sembla que l’origen d’aquest concepte està en la retòrica clàssica.

(ex cursus: res a veure amb el sentit purament superficial que adapta de vegades la paraula, remetent a qüestions purament superficials que tenen a veure amb la "decoració").

L’ètica i l’estètica, doncs, tant a prop... I el sentit comú: Ciceró no planteja un ideal de saviesa i virtut plusquamperfectes, sinó que fa una proposta adequada a la vida real. Es tracta de què l’harmonia interna es manifesta externament. Hi ha una certa projecció, doncs, de l’excel·lència moral en una espècie de bellesa moral que la persona virtuosa -la bona persona- llueix amb naturalitat. Virtut i bellesa, sí.

Escoltem a Ciceró: “Talment com l’elegància i la bellesa del cos no poden separar-se de la salut, el decòrum és tot fos amb la virtut”. El que hi ha dins es manifesta, i els demés en capten la qualitat moral.

Així és que s’hi construeix comunitat, des d’aquí: “el decòrum que brilla en la vida mou l’aprovació d’aquells amb qui es viu, per l’ordre i la conseqüència i la mesura en tots els dits i fets”.

La persona que s’esforça per conrear el decòrum, per actuar moralment, està provista d’un recurs que l’adreça cap el bé comú: les reaccions dels altres. Podríem dir que un cert sentit íntim ens indica allò que està bé. El sentit comú (tot i que cal conrear-lo conreant-se) ens permet reconèixer una persona bona, una bona persona. Quan veiem les seves accions o l'escoltem ho sabem, que es tracta d'una persona virtuosa.

Idealisme primaveral, i bona voluntat. Per tornar a les arrels i des d'allà construir. I "ser amable amb la gent i amb maneres de jove discret i educat"... anar  aixecant paret.

Valors

Potser és una moda, i els Valors són tendència. Amb l'Eduard sempre recordem, amb aires unamunians, que als catalans... nos pierden los valores. A veure: no parlem del brut diner (allò de què l'objectiu de tota empresa és crear valor per a l'accionista, o l'impost sobre el valor afegit), sinó d'allò immaterial que des de determinades escoles de pensament s'ha tematitzat i pensat com a realitat present en la vida i l'acció. Per resumir, anem a la wikipèdia:

En ètica hom diu que suposen un imperatiu d'acció, és a dir, obliguen a actuar d'una manera determinada segons es tinguin uns valors o uns altres. El valor és, doncs, el nucli de tota moral. Cada persona té uns valors determinats, igualment com en té uns cada cultura.

La ciència dels valors és l'axiologia, que és una part de l'ètica. Determina quins criteris fan que una persona tingui uns valors o uns altres, quina jerarquia de valors existeix en cada comunitat i com influencia en l'acció. Igualment analitza el sistema de valors d'un individu o grup.

Bé, doncs això. Valors humans, més o menys; axiologia pura i dura. Doncs bé: a l’àmbit empresarial, els entesos expliquen que hi ha tot una escola de management que predica que cal introduir els valors a les organitzacions. No només els valors econòmics (que se les supone), sinó els valors de debò. Aquesta línia o moda proposa que les empreses concentrin la seva atenció en la gestió del recurs humà (olé tu) i els valors que hom ha de suposar que l’adornen, i no basar-se tant en gestionar procediments i estructures. Introduir els valors a les organitzacions demana trobar referents compartits que comprometin a la gent, més enllà de la fredor dels comptes de resultats. Si aquests valors són coneguts, compresos i assumits es converteixen en un factor de dinamització molt potent (i també de control, tot s’ha de dir). La feina no es fa perquè toca o perquè ens vigila l’encarregat, sinó per responsabilitat i compromís, perquè amb ella aconseguim creixement personal. Sembla que, fins i tot, van descobrir que aquest capteniment del factor treball acaba essent més econòmic i millora els resultats de l’empresa "post-fordista" (a que sóc llegit, eh?).

L’ús dels valors, doncs, ha entrat en el món de l’empresa, i s’hi presenta com una iniciativa d’èxit. En l’administració pública, en canvi, no sé si s’acostuma a tractar aquesta visió. Potser és vista com una cosa poc seriosa o com un intent de desviar l’atenció respecte dels principis weberians de professionalitat i racionalitat, tan arrelats (en tots els treballadors públics, oi que si?); o ras i curt com una collonada (per part dels treballadors públics -minoria, oi?- centrats només en la nòmina, els moscosos, els triennis, els horaris i els dies de vacances).

Aquesta desatenció és paradoxal. De fet, la utilització dels valors per part del món empresarial és instrumental. I ara ens posem kantians: els valors que s’hi posen en joc no són finalitats en ells mateixos, sinó recursos per obtenir un objectiu: incrementar el benefici. En canvi, les amdinistracions públiques tenen els valors... a les seves finalitats! Els valors no només serveixen per millorar hipotèticament l’eficàcia organitzativa, sinó que constitueixen la finalitat pròpia de l’organització. Usar els valors en la gestió empresarial és una estratègia, mentre que en l’Administració pública hauria de ser un tret essencial, i per tant una necessitat.

Els valors públics són els que justifiquen la mateixa existència de l'administració. No cal radicalitzar l'argument invocant l'ètica cívica republicana de Ciceró, però és cert que la finalitat del treball en les administracions públiques és el bé comú. I que aquesta finalitat (i única justificació) hauria d'impregnar d'alguna manera tota la feina que s'hi fa.

La dèria privatitzadora, per millorar l’eficiència dels serveis, hauria de ser al revés. Des d'un compromís amb allò públic s'asseguraria més i millor la qualitat dels serveis públics i la seva sostenibilitat. Potser caldria, per començar, que el lideratge polític injectès dosis suficients de confiança als equips professionals. I anar fent poc a poc; sense fer "plans estratègics", eh?

confiança

Amb la publicitat donada a les conductes de dos personatges importants del pp, Pujalte i Trillo, hem tingut un nou exemple de xerrameca tòxica: si una conducta no és il·legal, es pot fer. Y punto. Opinadors de tota mena han aprofitat l’avinentesa per llaurar el camp retòric d’allò que és moral i/o legal, aportant a la cultura del país profundes disquisicions que separen o uneixen els dos àmbits amb precisió. Tanmateix, el més interessant d’això potser està en un altre lloc. Tanta tonteria ens mostra, dia rere dia, que hem perdut la confiança en els “nostres” representants. El ja vell crit als carrers, “no nos representan”, va expressar potser aquesta realitat de fons.

Els entesos diuen que les institucions socials es basen en ella. La confiança és una “institució invisible” (que deia Arrow, l’economista) que atorga legitimitat d’ús a la resta d’institucions –a les visibles i materials que ordenen la nostra vida en comú i la fan possible. La confiança acompleix una funció legitimadora, doncs. Atorga qualitat a la legitimitat de les institucions, agregant al seu caràcter procedimental (garantista) una dimensió moral (la integritat) i una dimensió substantiva (la preocupació pel bé comú).

La confiança també té una funció temporal: ens permet pressuposar el caràcter de continuïtat en el temps d’aquesta legitimitat ampliada, convertint-se en una garantia per a conductes futures. També és un "economitzador" sòcio-institucional, doncs permet estalviar-se tot un conjunt de verificacions i proves. Allà on hi ha confiança, no cal fer numerets amb la transparència i els codis ètics, podríem dir parafrasejant l’adagi aristotèlic (“On hi ha amistat no cal la justícia”).

Construir confiança, doncs. Més que recuperar-la, perquè potser hem viscut massa anys còmodament enganyats. Heus aquí el programa.