9/3/15

dos apunts

Amb els mètodes de sempre (i encara hi ha qui vol identificar a uns i altres), el “partit alfa de les classes mitjanes espanyoles”anomena candidata a l’alcaldia de Madrid; i aquesta diu en públic que ningú li farà ni la llista ni el programa. Ningú, és clar, del pp. Jocs verbals, matèria prima per a tertúlies i columnes d’opinió. Una història de les bones, que s’adiu perfectament amb el caire de reality show permanent que ha pres la “informació” política. En realitat, ho fan amb intenció: la candidata es presenta a unes eleccions com a “verso libre”, allunyada del partit i de Rajoy. Ella sola és la candidata; el pp no es presenta a les eleccions a l’alcaldia de Madrid. Bona jugada, en un temps en què sembla que les marques de segons quins partits van a la baixa. De qui? De la dreta, de les dretes.

A la sèrie Borgen, tercera temporada, hi ha una campanya electoral. S’hi presenten vuit partits, 8. Les societats nòrdiques són complexes, evolucionades. Com la catalana, però diferent. Tanmateix, sembla que només dos líders tenen possibilitats reals d’arribar a ser primer ministre. I així, els partits s’agrupen en dos grans blocs; i en campanya, cadascun diu a qui recolzarà com a primer ministre. Fins i tot, els partits d’un dels dos blocs presenten una plataforma electoral comuna. Bipartidisme caduc, diran alguns. Honestedat dels partits, diran uns altres. I fins i tot d’altres afegirien: necessitem adoptar la cultura del pacte, entendre que els governs de coalició són una solució òptima (entre moltes mesures institucionals que cal prendre) per anar superant el descrèdit nihilista de l’acció governamental, de qualsevol acció política. 

el rostre del poder

La mítica The West Wing ens deia com haurien de ser les coses. House of Cards ens diu, en canvi, com són les coses efectivament; encara que segons els entesos no és així. Dues dimensions d'allò que és real.