27/3/14

professió de fe

Viure junts: heus aquí la condició de la nostra existència. Conviure tot fent possible que cadascú, lliurement, pugui desenvolupar el seu propi projecte vital. En aquest horitzó, la cultura és imprescindible. Sense una cultura cívica arrelada en els cors i les ments de tothom és impossible construir la convivència que ens fa lliures.



La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.


És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant normes justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc.

No sé si ja se'ns ha passat l'època en què això tenia sentit...

20/3/14

el mal català

Esgarrifa l’anunci oficial del “tricentenari”. Sembla dissenyat per aixecar els cors; és un producte motivacional, potser. Té un aire de foc de camp en unes colònies organitzades per un agrupament escolta o un club d’esplai. Per una entitat xiruquera, on l’opció per la fe i l’opció pel país es barregen i es confonen –s’identifiquen. Però no: és l'anunci d'una institució estatal, la Generalitat de Catalunya. 

Dibuixa un “nosaltres”: érem, som i serem (tant si es vol com si no es vol). Tanmateix, qui  és que decideix qui entra o surt d'aquest cercle del "nosaltres"? Quins lligams uneixen a qui per a pertànyer-hi? Aquestes qüestions romàntiques, essencialistes, teològiques... ja feia temps que les havíem superat, oi? Doncs no: Sant Tornem-hi.

L’essència (vagarívola, abstracta) per damunt de l’existència (material, real). La institució no és gens responsable (ni davant Déu ni davant la Història) de res que tingui a veure amb aquesta existència real, com per exemple les beques menjador, o les escoles bressol públiques municipals, o més en general la pobresa creixent en els contorns metropolitans. Ah!, perdó: tot plegat s'arreglarà quan arribi el gran dia.

Uff... paro d'anar per aquí. Dec ser un traïdor a la pàtria; un mal català.  Tornem a mirar-ho, a sentir-ho... Tinguem Fe!