Ai, Itàlia!!! Segur que si puó fare... però ara per ara majoria absoluta per a la banalitat absoluta, per al postmodern (o transmodern) feixisme. Com a Espanya l'any 2000, amb un aire diferent. Un senyor de 71 anys, immensament ric, caradura, masclista... Quan va guanyar la primera vegada, els comentaris resaltaven que, a diferència de l'anàlisi tradicional marxista, ara era el propi capital qui assumia directament la representació del poder polític -per a què intermediaris? Un capital transfigurat enla societat de l'espectacle. Ara, quan per tercera vegada torna a guanyar, s'ens mostra cruament l'absurd total de la situació: el triomf del no-res. Qui serà el/la Berlusconi del pp espanyol?
A Berlusconi no le falta de nada. Homofobia, machismo, desplantes de todo tipo pero, sobre todo, la frivolidad y despreocupación de alguien cuyas salidas de tono no parecen pasarle factura, a la vista de los resultados electorales. El exacerbado machismo de quien no condena el régimen de Mussolini -con cuya nieta mantiene un acuerdo político- no parece haber sido penado en las urnas. Una injusta ley electoral promovida por el propio gobernante permite que coaliciones inimaginables impidan a un proyecto reunificador y moderado conducir el timón de una Italia que se vuelve a poner en las manos de un hombre de negocios que ve la política como elemento de promoción y evasión de ciertas cuentas pendientes.
