22/4/07

no podem jugar amb les coses del menjar

Avui, dia quatre després de El gol. Eleccions a la França -a veure si la Ségolène passa el tall de la primera volta, i aconsegueix reunir en la segona tot el vot il·lustrat i d'esquerres. La breu entrevista d'avui a La Vanguardia amb el Thuram ens avisa del perill que hi correm -si, si, tots plegats- si guanya el de la dreta. I nova prova de creativitat política a Itàlia. L'esquerra hereva del mític pci - els Democratici di sinistra- s'ha transfigurat per enèsima vegada: ha nascut el Partit Demòcrata. A l'estiu passat ja hi havia debats i aportacions al respecte, i poc a poc es deu haver anat coent la cosa -així li dien al partit quan van decidir canviar el pci per una altra organització que encara no tenia nom. Tot sembla indicar que es tracta d'optimitzar la unitat -començar a donar consistència orgànica a l'olivera- i minimitzar una mica els desavantatges evidents del fraccionament excesiu de les forces polítiques.
Què és el psc a casa nostra? Una mica això, oi? La casa comuna de les esquerres catalanes, on hi conviuen sense tirar-se els plats al cap sensibilitats ben diverses -però certament complementàries. Bé, això no és del tot cert, perquè la "qüestió nacional" fa que la gent que encara creu en un nacionalisme català radicalot (independentista, en diuen) no tinguin cabuda en un partit federalista i s'aixopluguin en un altre partit.
Per cert: aquesta altre partit -erc, històriques sigles- no deixa de ser com és. La prudència obliga a no manifestar públicament segons què... però un bloc que ningú llegeix permet expressar-se amb una mica més de desvergonya. L'episodi de la calçotada va ser de traca, a l'alçada d'allò de les claus. El rebombori d'aquests dies, al voltant de la política de foment a la investigació i les universitats, és molt més preocupant. En el fons, discutir sobre autodeterminacions és com parlar de les essències pàtries -una manera d'ocupar les sobretaules, paraules i només paraules.
Però la innovació científica i les universitats són realitats ben punyents. No hi ha dret a què per motius partidistes -es posa al capdavant de polítiques fonamentals per al futur del país a gent inepta- es desatengui aquests sectors. Ens hi juguem molt, massa. Quan la comunitat universitària i la comunitat científica diuen que no anem bé... No ens equivoquem: el futur depèn d'això -i no dels mesquins interessos d'un o altre dirigent polític que provisionalment ocupa un càrrec públic.
És la pitjor imatge de la política, el descrèdit més vergonyós. Els ateus són producte de determinades maneres de testimoniar l'evangeli; els abstencionistes de barra de bar -"todos son iguales", "sólo se preocupan de sus cosas y no de las necesidades reales", etc...- són producte de l'acció d'alguns polítics. Cada cop n'hi ha més, d'abstencionistes que "passen de la política". I a alguns sembla que ja els hi vagi bé.

9/4/07

bona pasqua !






Feia temps, potser massa i tot, que no celebràvem la Pasqua com cal. Enguany ho hem tornat a fer: en comunió amb la parròquia de Madrid que ha saltat als medis de comunicació. Del diari d'avui:

La Parroquia San Carlos Borromeo de Entrevías, del distrito de Puente de Vallecas de Madrid, ha acogido hoy una misa del Domingo de Resurrección, a la que han acudido más de 250 personas, a pesar del cierre como lugar de culto dictado por el Arzobispado de Madrid porque ni la liturgia ni la catequesis que ofrecen los párrocos del templo se ajustan a la doctrina oficial de la Iglesia. La ceremonia ha comenzado en torno a la una de la tarde y en ella, los sacerdotes, han dado de comulgar con mendrugos de pan. A las puertas de la parroquia se han concentrado otros dos centenares de fieles que no han podido acceder al interior. Algunos de los congregados han colgado, en la fachada principal de la iglesia, pancartas con lemas como 'De aquí no se va nadie', 'Solidaridad con la Parroquia de San Carlos Borromeo' y 'La jerarquía puede cerrar un local pero no la iglesia', entre otras que también hacían alusión al Cardenal Arzobispo de Madrid, Monseñor Antonio María Rouco Varela.
Con la celebración de esta misa, los tres párrocos de San Carlos Borromeo, Enrique de Castro, Pepe Díaz y Javier Baeza, han cumplido su palabra de ofrecer a sus fieles una ceremonia el Domingo de Resurrección a pesar de la decisión del Arzobispado de impedir que continuaran oficiando.

L'església del Temple, la de la Llei, la que està al servei del poder i del manteniment de privilegis, la que representa Caifàs, el summe sacerdot, la que va combatre a Jesús perquè escandalitzava, encara perviu dins de l'Església catòlica.

El cardenal Rouco, arquebisbe de Madrid, ordena tancar la parròquia de San Carlos de Borromeo, al barri popular de Vallecas, perquè la litúrgia que es fa no compleix el ritual oficial.

Una bona iniciativa d'Església Plural:

Amics i amigues lectors, us animem a fer arribar el vostre desacord amb les paraules de l'arquebisbe de Barcelona sobre la parròquia de San Carlos Borromeo -les podeu llegir en l'apartat de "Notícies relacionades"- amb un text semblant al següent.

"Sr. arquebisbe, no compartim le seves paraules respecte l'acció del cardenal Rouco de tancar la parròquia de San Carlos Borromeo".

Podeu enviar el vostre correu a:
secpart@arqbcn.org

2/4/07

art

Ni per edat ni per ambient he estat mai un beatlemaníac, com n'hi ha tants. Això no treu, naturalment, que escoltar la música dels Beatles sigui un veritable plaer. Això ve perquè l'altre dia al diari explicàven que fa quaranta anys de la portada del Sgt. Pepper's; i d'aquí a poc, a principis de juny, farà els mateixos quaranta anys de la sortida d'aquest disc. No seré tant pedant per a dir que hi ha un abans i un després, perquè no en tinc ni idea. Però hi ha especialistes coneixedors de la matèria que valoren molt positivament aquest disc. Certament, ara s'escolta amb gust i satisfacció -amb delectació sensorial, estètica. I a l'Eduard també li sembla un bon disc; per tant no són coses de vells. Quaranta anys!
Potser això és l'art: allò que quaranta anys després encara remou algun resort interior quan es contempla (o s'escolta, com és el cas). Ho podríem dir d'algunes de les obres dels autors que només fa vint anys eren imprescindibles? Dels temes que a l'acadèmia ens semblàven els més importants de tots?
Com tot és paradoxal i contradictori, sí que ho podem dir, en canvi, del gol del Messi l'altra dia -el que va fer després de la passada del Ronaldinho. Art efímer, això si (veus, Jordi, com també parlo del nostre Barça? I molt seriosament, com li escau a la qüestió -no en una conversa de calçotada).