Catalonia is not Montenegro

el món al revés

Había una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos... Surrealisme pur -o no, i es tracta d'una subtil campanya; o simplement és la caradura absoluta i zaplanesca. Els del PP es queixen, i veiem en una entrada d'aquest migdia a La Vanguardia Digital:

Acebes dice que "convertir al PP, desde una propaganda intolerable y maliciosa, como un enemigo de Catalunya es realmente asqueroso". El legionari de Crist ha dit "asqueroso". Ai, ai, ai.

I també s'hi recullen paraules de Josep Piqué: "Hacer política animando a la confrontación territorial y sentimental, a la fractura de las sociedades catalana y española, es de una irresponsabilidad máxima y una muestra de inmoralidad política". Senyor Piqué... quin tipus de política estan fent, des de fa temps, els seus correlegionaris des de Madrid? Exactament la que vosté ara denuncia. I té raó. Tota la raó. El que fan els zaplanes, acebes, rajoys, pujaltes i etc és exactament d'una màxima irresponsabilitat i immoralitat. Que s'hi apunta, vosté? És del tot cert, per cert, que aquesta gent utilitzaran els "nos" per a la seva estratègia. Que no els hi sortirà gens bé.

coincidències

Pura casualitat, potser. El mateix dia que, per fi, el president pren la decisió que calia prendre, a Madrid els del PP fan un dels espectacles més patètics dels molts a què ens han acostumat. Quan un grup polític -un partit o un pseudopartit- es presenta a unes eleccions, hom suposa que és per a proposar un programa de govern. Que la gent t'escolleix, l'apliques. Que no, cap problema: des de l'oposició, procures mostrar les alternatives viables que, des del teu punt de vista, són millors que el que fa el govern. I cada quatre anys, més o menys, tornem-hi: a examinar-se davant qui té la darrera paraula. Sembla, però, que els extrems es toquen: l'electoralisme constant, un cert populisme, la cridòria, les actituds xulesques... Quina por, quina por. La por a què hi hagi molta gent que es deixi endur per l'engany. Cal fer pedagogia, més encara.

perplexitat absoluta

La injusta justícia que hi ha en aquest país. Els que tenen responsabilitats públiques no poden dir res, doncs el funcionament autònom i sobirà del poder judicial és la pedra angular de la democràcia (que és un 'Estat de Dret'). Però els demés sí que podem pensar... i parlar. Doncs és ben clar: el aparell judicial és un bunker. Només cal veure alguns exemples recents: el tracte a l'esquerra radical basca, la condemna als polis de Madrid... i ara la condemna que li han dictat a Pepe Zaragoza per dir el que tothom sap -surrealisme pur, això. Els neofatxes globals van descobrir que el veritable poder no s'assegura ja guanyant guerres, sinó ocupant els aparells de l'Estat -el poder judicial és l'exemple del que parlem-, els medis de comunicació, les grans empreses -Endesa n'és un clar exemple-, etc. És a dir: el poder real. No és d'estranyar que, en el front polític, ja els hi vagi bé tenir al trio dels Rajoy-Zaplana-Acebes. Perquè en el fons es tracta d'evitar qualsevol significat en el debat polític i per tant de fer-lo impossible.

per fi!

Llegim avui a alguns diaris -per exemple, a La Vanguardia- unes declaracions del flamant conseller de cultura. Ja era hora! Una bona part de les raons per les quals el govern catalanista d'esquerres era/és necessari és aquesta: convertir en acció política quelcom tan evident com que "Catalunya és pluricultural". Que tingui sort el conseller Mascarell, que tinguem sort.

Una petita mostra del que significa això, extreta de la notícia publicada al diari esmentat:

El nuevo conseller aspira a colocar la cultura en la centralidad de la política de gobierno. "Hasta ahora, en los últimos 25 años, ha sido una preocupación lateral. Y cuando hablo de cultura, no me refiero a la histórica, al legado, a Dalí, que también, sino a la cultura real, a la cultura viva, que se hace ahora". Otro concepto que maneja Mascarell es la "interrelación" o la "interactuación", de generaciones y territorial, en Catalunya, en España y en el exterior. Eso incluye una voluntad de "devolver a la cultura catalana el papel de punta de lanza respetada y admirada en el resto de España que tuvo hace años, y también de aprovechar al máximo los circuitos internacionales".

felicitats

Ja en té setanta-cinc. Per molts anys!!. En el moment més fosc de la crisi provocada pel crack del 29 -la gran depressió- algú va pensar que calia tirar endavant. I va decidir aixecar el que fou aleshores l'edifici més alt del món.

Primer de maig: dia del treball. Potser el treball, en el segle XXI, hauria de ser quelcom semblant. Una decisió emprenedora, valenta, lliure. Ai! Però és tan difícil atrevir-se a ser lliure...