30/3/06

de profundis





Qui assumeix el risc de les profunditats, assumeix el propi risc... (Oscar Wilde)

malalties (del cor i del cos social)

Ahir es va publicar un article, al diari Avui, digne de ser llegit -no sé si és cert que tothom llegeix aquest diari, com sembla que hauria de ser si ens fixem en els serials de sobretaula de la tele. Per a il·lustrar una certa psicopatologia, és clar. No sé com la qualificaria el meu amic Amadeu, però de ben segur que es tracta d'alguna cosa psicològicament greu. Val la pena fer-ne un comentari de text, perquè aquestes expressions públiques tenen seguidors i cal estudiar-ne els motius...
En un ordre de coses radicalment diferent -o no-: el cas Marbella pot abonar el terreny per a les posicions populistes del tipus tots els polítics són iguals -les conseqüències de les quals són ben previsibles, per conegudes. Igual que la proliferació de plataformes anomenades "ciutadanes" a Barcelona. Perills per a la convivència cívica, que cal evitar amb la responsabilitat de tots els que es dediquen -des dels governs i des de les oposicions- a això de la política. Som, tots plegats, força imperfectes. I per això cal ser molt curós amb els instruments que tenim -febles, però els únics que tenim- per a ordenar la convivència cercant el bé comú.

24/3/06

el canvi és això

La idea és, més o menys, canviar això. Una llei orgànica de l'Estat espanyol és una bona eina per provar de fer-ho. I més en el context obert aquesta setmana...

23/3/06

llibertat

Parlant d'en Rubert... una petita perla extreta d'un discurs recent: "A la ciutat moderna, per contra, i gràcies precisament a la seva anomia, és possible constituir-se una identitat plural i modulada amb l’adscripció a diferents normes o codis sense cap relació orgànica ni jeràrquica entre si: ser, per exemple, gallec, budista, del Barça i de Greenpeace.
Aquesta policromia i modulació de les pertinences em sembla l’única garantia de la veritable llibertat; d’una llibertat que mai no ens arriba ja feta i pastada, sinó que ens l’hem de prendre nosaltres mateixos: atrapar-la als marges i als intersticis, a les costures i als encavalcaments que es donen entre els diferents codis que ens identifiquen, i que en el límit ens han de permetre utilitzar-ne un com a perxa per saltar-nos-en un altre —fent-nos, així, amb allò que ens fa." Ai, la llibertat...

laberints


M'he acabat de cruspir un assaig d'en Rubert de Ventós, Teoria de la sensibilitat nacionalista. Reprèn i recupera temes ja treballats en d'altres textos, i serveix per entreveure per on es pot formular aquesta mena de post-nacionalisme que és el catalanisme del segle XXI que mou la feina del president de Catalunya. De vegades, ens costa entendre'l -quan es perd per les qüestions d'identitat nacional. Doncs bé: els textos d'en Rubert ajuden, si no a entendre-ho del tot (és possible?), a veure-ho com quelcom no del tot forassenyat.

15/3/06

serrat


Joan Manuel Serrat, avui, ha estat investit doctor honoris causa per la Universidad Complutense de Madrid. Recordo un programa a la ràdio que li vàrem dedicar, amb motiu d'un nomenament semblant a una universitat llatinoamericana. Quan algú ha escrit una bona part de la banda sonora de tantes vides... és realment doctor. Enhorabona!!

partits

S'ha parlat i es parla, des de fa molt, de la crisi de la política. Bàsicament, es valora negativament el model d'acció política basada en el joc dels partits i les institucions de la democràcia. Bé: pràcticament tot el que s'ha dit al respecte és cert -tot el que s'ha dit des de l'anàlisi i la serietat. També fa molt de temps que ho sabem. Tanmateix, de vegades sembla que calgui pensar allò de "virgencita, que me quede como estoy". Utilitzant alguns dels arguments més encertats de la crítica a la política, proliferen propostes demagògiques que, al cap i a la fi, l'únic que fan és... presentar-se a unes eleccions! És a dir: participar activament d'allò que han criticat. L'últim exemple: els "ciutadans de Catalunya", plataforma d'una quants auto-anomenats intel·lectuals que vol presentar-se a les properes eleccions al Parlament. He vist pels carrers algun cartell d'aquest grup convocant a un acte a Sabadell. El populisme i la demagògia, ara adornats amb el tòpic de l'antinacionalisme. Cal fer-ne una crítica contundent i clara, com es fa a l'editorial de l'últim magazine de Nou Cicle, per a què ningú s'equivoqui.

14/3/06

milosevic


Arran de la mort de Milosevic s'està parlant molt, a la República de les lletres, d'allò que aquest sinistre personatge significa. Com a símptoma d'unes socetats malaltes, potser. Ramoneda, avui al diari, escriu un text -com gaire bé tots els d'ell- imprescindible. Un breu tastet:
"Cuando la condición de origen, los rasgos étnicos y culturales, se convierten en factor primordial de nuestras identidades y, por tanto, en coartada sobre la que construir presuntos derechos colectivos, se acaba de esta manera: encerrados en los placeres de la endogamia en estado de perpetua paranoia con los vecinos y de guerra permanente con los que resistieron a la limpieza étnica (el enemigo interior). Es lo que ocurre cuando se olvida el imperativo categórico kantiano, que me permito enunciar para esta ocasión siguiendo la reformulación de Ralph Dahrendorf: "Obra de tal modo que tu máxima de acción pueda ser considerada el principio de una sociedad que aplica universalmente el derecho".
Una idea: classes de Kant per a aprenents de polític. El millor de l'article, però, està cap al final. Quan algú parli de balcanitzar Espanya... cal que recordi el que realment va significar la barbàrie alentada pel Milosevic.
El virus de la irracionalitat, en la versió nacionalista -també n'existeix la versió fanàtico-religiosa. Un virus que es va manifestar en matances davant dels nostres ulls, a les guerres balcàniques dels noranta. Però que es pot manifestar d'altres maneres. I davant de tanta follia... els ponts!!!! (el de la foto és el de Mostar, símbol de tots els ponts del món).

9/3/06

"justícia"

He llegit que un jutge ha pres declaració als ciutadans Rubianes i Om per unes declaracions que el primer va fer en un programa que el segon presenta a la tele. Fins a tres funcionaris del mateix gremi van intervenir en l'afer de la nena maltractada, amb el resultat conegut. A ningú se li cau la cara de vergonya?
També he llegit que el departament de la Generalitat encarregat del tema va convocar una reunió per al dia 15, tot i que es coneixia des de principis de febrer -a través dels serveis socials municipals- l'alt risc que patia la nena. Ninguna consellera dimitirà, per vergonya?

8/3/06

avui, al diari

"El discurso civilizado, sin distinción de raza ni de confesión, analiza y circunscribe verdades científicas, verdades históricas y estados de hecho que no se basan en la fe sino en el conocimiento. Podemos considerarlas profanas o de menor dignidad, pero ello no impide que no se confundan con las verdades de la religión, ya seamos chiitas, sunitas, cristianos, judíos, budistas o agnósticos. Nuestro planeta no es víctima de un choque de civilizaciones o de culturas, es el lugar elevado de una batalla decisiva entre dos métodos de pensamiento. Están aquellos que declaran que no hay hechos sino solamente interpretaciones que son cuando menos actos de fe. Éstos caen o bien en el fanatismo ("yo soy la verdad") o bien en el nihilismo ("nada es verdadero ni falso"). Del otro lado, están aquellos para los que el debate libre con la finalidad de separar lo verdadero de lo falso tiene sentido, de modo que lo político, como lo científico o el simple juicio pueden resolverse a partir de datos profanos que son independientes de las opiniones arbitrarias y preestablecidas." L'article es titula "choque de filosofías" i és d'A. Glucksmann, i desenvolupa la tesi concentrada en el paràgraf copiat. Doncs a treballar per a què no triomfin ni els nihilistes ni els fanàtics.

preàmbul

Al preàmbul de la proposta d'Estatut que el Parlament va aprovar el 30 de setembre hi havia dues coses que m'agradaven especialment. Les cito textualment:

1. "Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l’aspiració, el projecte i el somni d’una Catalunya sense cap mena d’entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui."

2. "Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures. La llibertat política que aconseguim com a país mai no ha d’anar en contra de les llibertats individuals dels ciutadans de Catalunya, perquè només és lliure de debò un país on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles."

Em emblaven dues afirmacions prou contundents per a refermar la idea d'un enfoc no essencialista de l'Estatut -i, en general, del catalanisme propi del segle XXI.

A l'hora de cribar-ho a la ponència de la comissió constitucional a Madrid, l'afirmació de la interdependència ha desaparegut. Potser era una idea massa subtil per a què hagi d'expressar-se en una llei orgànica.

L'altre idea surt, amb matissos diferents. Al preàmbul, tal com ha quedat, s'hi diu que l'Estatut assumeix, entre d'altres principis, que "Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliure on cadascú pugui viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte a la dignitat de totes i cadascuna de les persones". Almenys, queda explícitamen reconegut que no es tracta d'un nacionalisme romàntic, decimonònic, obsolet. Bé, doncs. Encara que els que no ho volen entendre no ho faran, impossibilitats pels prejudicis.

6/3/06

ideari


“… aunque es responsabilidad de cada uno conseguir la vida buena o la felicidad –pues es cosa de cada cual dibujar sus retos, elegir autónomamente las metas y luchar por su realización-, sí que es cosa de todos –del Estado- garantizar las condiciones para esa búsqueda de la felicidad. La ejecución de la vida buena es, inevitablemente, cosa de cada uno, pero, no menos inevitablemente, para las personas comunes resulta imposible fuera de la comunidad política. No sólo porque una parte importante de la excelencia humana-de las emociones y de la razón- sólo se puede ejercer en relación con los demás, también porque son los demás quienes han de proporcionar las condiciones para su ejercicio: con los recursos, con la garantía de derechos y con la deliberación democrática que, a la luz de las razones públicas, proporciona el mejor terreno para asegurar la firmeza de las propias razones, la mejor información y la criba de los argumentos”. Amb aquesta cita, n'hi hauria per fer un curs sencer (la cabra tira al monte), on esbrinar això de la vida bona i de les condicions per a fer-la possible. Tot molt aristotèlic, tot molt republicà; ningú és propietari en exclusica de cap etiqueta ideològica. L'etiqueta seria aquesta, doncs el socialisme -com diu l'autor de la cita anterior, Félix Ovejero, al mateix llibre- és una concreció igualitària de les tesis republicanes. Va néixer perquè els ideals republicans eren/són irrealitzables en una societat capitalista. D'ideariidentitat. Saber qui som és un primer i imprescindible pas per a fer camí.

5/3/06

premi


El premi Internacional Catalunya ha estat atorgat a
Pere Casaldàliga . És un veritable encert, en aquest temps de nihilismes i renúncies. En l'acta del jurat hi llegim:

EL JURAT CONSTATA I APRECIA:

Primer

La capacitat de Pere Casaldàliga de passar de la poesia i la mística a la política (“tot és política” –diu- “encara que la política no ho és tot”) en els seus aspectes més concrets i estratègics: un compromís alhora “poètic” i patètic” (en el sentit clàssic dels mots) que no s’ha deixat endur mai per les fórmules purament ideològiques, filantròpiques o doctrinàries que tan sovint han proliferat.

Segon

L’actitud personal que expressen les paraules de Pere Casaldàliga: “Jo visc de propina, les meves causes valen més que la meva vida”, paraules amb les quals entenem que es refereix a les “causes” en el doble sentit de “motius” i d’”objectius”.
1. Com els objectius espirituals que el transcendeixen, i pels quals s’han jugat la vida ell i els seus companys: Joao Bosco (que va morir a prop d’ell i segurament en lloc d’ell), Josimo, Rodolfo Lukenbeim o Dorothy, per als quals aquest premi ha de ser també un tribut.
2. Com les causes estructurals de l’explotació econòmica, entre les que es compten les queimades massives a la selva, l’extensió del monocultiu de cotó o soja, etc. D’aquí que pugui també invertir-se la seva anterior sentència per afirmar que “la política no ho és tot, però tot és política”.

Tercer

La crítica institucional de Pere Casaldàliga a l’Església, que és alhora radical, cordial i sense cap mena de rancúnia. Cal recordar també que quan la permanència a Brasil i la vida de Casaldàliga eren més amenaçades, el Papa Pau VI va declarar públicament que “tocar Pere seria tocar Pau” i es van interrompre les amenaces.

Quart

L’anàlisi i diagnòstic de “l’evangelització colonitzadora” als que Pere Casaldàliga s’ha enfrontat promovent des del “Consell Indigenista Missioner” fins la “Comissió Pastoral de la Terra”. Compromís social que ell mateix ha associat a una renovació litúrgica en la que s’inclouen dones, indis i negres: així la Missa de “la Terra sense mal”, que recull el mite fundacional del poble Guaraní, o l’autèntica missa negra, la “Missa dos Quilombos”, que ha esdevingut ja una pràctica codificada al Mato Grosso.

Cinquè

Que la crítica radical que en temps fou freudo-marxista ha esdevingut avui, en bona part, una crítica d’arrel més o menys directament catòlica (Illich, Ariès, Ellul, Zaid, McLuhan, Burgess, Casaldàliga), en competència i complicitat amb el postestructuralisme o la deconstrucció. Per a alguns membres del jurat, la teoria crítica de Pere Casaldàliga té un peu en la teologia de l’alliberament i un altre en una sociologia comunitària que avui reneix tot proclamant i reclamant la recuperació del principi social de l’intercanvi versus el principi polític de la redistribució.
El jurat constata que d’ell han dit que era un “Boig, Demagog, Fariseu, Herètic i Eròtic”, a les pàgines de “O Estado de Sâo Paulo” o en paraules del Cardenal Baggio. I tanmateix, aquest jurat estima que Casaldàliga no fa grans afirmacions retòriques sinó que comprimeix, en una frase o en una imatge, el món que tots veiem, que tots coneixem, però que no sabem o gosem formular. Heus ací una mostra:
No és que existeixi un món desenvolupat i un món subdesenvolupat;
tenim només un sol món mal desenvolupat


Sisè

La valoració de les diverses i pregones raons per les quals Pere Casaldàliga s’ha resistit a sortir de Sao Félix, ni que sia per enterrar un germà a Catalunya. Entre aquestes raons està, en primer lloc, el perillós consens que s’havia produït entre els fazendeiros, els polítics i la pròpia Església aconsellant-li que marxés, sense la seguretat de poder tornar. Cinc processos d’expulsió li han estat incoats i no és així estrany que no hagi volgut arriscar-se a treure un peu a fora. En aquesta actitud hi ha també un compromís de solidaritat amb els qui no viatgen, així com un gest de solidaritat amb tots els que més que predicar s’han deixat envair per aquests pobles, com ara Sor Odile i Sor Genoveva (Veva), les germanetes de Charles de Foucault, que porten més de 50 anys amb el poble Tapirapé i encara no han batejat ningú: “Tinc la impressió” –escriu Casaldàliga- “que si Crist arribés als poblats Tapirapé firmaria de seguida: hem salvat un poble, per batejar-los ja hi ha el temps”.

Setè

Que la postura de Pere Casaldàliga sembla expressar també la consciència, tan del nostre país, que no es pot donar mai res “per fet”, “per conquerit”, per cobrat i al calaix. Mai la democràcia o la llibertat o la justícia es poden donar “per descomptat”, per quelcom fet i beneït. I menys que res –afegeix el nostre bisbe- podem donar per ja feta i beneïda l’Església, que ha de ser, segons ell, una opera aperta, un work in progress. Heus ací les seves paraules:
Jo no puc quedar-me amb un déu ja fet. La Resurrecció de Crist no va deixar l’Església instituïda; tan sols va deixar el ciment per a que, amb el temps, ella anés anunciant l’Evangeli i ressuscitant la pròpia missió de Crist

Vuitè

Que el propi Pere Casaldàliga afirmava que “el fet de ser català m’ha fet més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat així a no caure en el pur imperialisme cultural”. Més, però, que aquestes manifestacions de pertinença catalana, el jurat aprecia la seva “apostasia”: el fet d’haver-se convertit en un défroqué de totes les pàtries (inclosa, és clar, la catalana) i un convers a les Amèriques més desemparades. Orbi vicit vos vici, que deien els clàssics, o, tal com escriu el propi Casaldàliga des de São Félix do Araguaia:
Aquesta terra és la meva terra
Aquest poble és el meu poble
Per ell, amb ell, caminaré a la Pàtria

Novè

Que l’any passat, el premi va correspondre a Claude Lévi-Strauss i aquest any a Pere Casaldàliga. En tots dos casos, per condicions tant objectives com subjectives, no podien desplaçar-se a Barcelona. És en el seu honor, doncs, que el President de la Generalitat de Catalunya fa una doble (i sens dubte darrera) excepció: “Si Pere Casaldàliga no ve doncs a Catalunya, és el President de Catalunya que va a la seva Prelatura al Mato Grosso”, com l’any passat ho féu a l’Académie française de París.

Desè

Que més significatiu és encara un paral·lelisme entre ells. Tots dos són conversos a Ameríndia, han treballat en dos rius propers i paral·lels -Araguaia i San Francisco- i amb tribus indígenes germanes. ¿Coincidència geogràfica? Potser sí, però també simbòlica de com Europa necessita el mirall de l’altre per entendre’s ella mateixa. Així és com Claude Lévi-Strauss i Pere Casaldàliga, cada un en el seu lloc, ens han posat en contacte amb aquest Ganz Anderes, amb aquest Absolutament Altre en el que ens hem de reconèixer: “Si no coneixem allò que ens depassa” –deia el savi xinès- “mai podrem entendre allò que ens passa”. I heus ací encara uns mots de Lévi-Strauss que expressen prou senzillament l’actitud dels dos guardonats: “Cal no pas fer-se amb les coses sinó fer-se a les coses, conèixer-les i respectar-les sense malmetre-les”.

Quina maravella! Es nota la mà del president del jurat, en Rubert de Ventós. La concessió d'aquest premi honora a qui l'atorga. Si ens creiem allò de què la Generalitat som tots, ens honora com a societat/cultura/poble/nació. Felicitem-nos, doncs.

1/3/06

diàleg

Sólo temo a mis enemigos cuando empiezan a tener razón.

tertúlia

Ahir, interessant tertúlia a l'Agrupació. Dues consignes que resumeixen part del que es va parlar:

1. "No és metafísica, és política social".- Tant de bo fòssim capaços de no utilitzar el sentiment nacional com a eix vertebrador de l'acció política, i fòssim fidels a la identitat esquerrana. Per una política laica, doncs.

2. "No és metafísica, són vots".- Crítica de l'ús dels sentiments nacionals per part d'alguns. I, des d'un altre punt de vista, esperó per a nosaltres (Arturo dixit): a treballar per a consolidar i augmentar el suport electoral a les nostres propostes.

I molt més, naturalment. Molt més. La necessària incardinació del projecte del PSC en el del PSOE, la imprescindible especificitat del projecte socialista a Catalunya, la constatació del caràcter plural/obert del PSC, el neguit que provoca la situació política actual, etc, etc...