26/2/06

mestre



Divendres, acte en memòria de l'Ernest Lluch. El seu mestratge incideix de ple en dues qüestions d'actualitat: l'encaix de Catalunya a Espanya i la violència al Pais Basc. I així ho van subratllar amb encert els que van intervenir. Quin luxe!!! Carrillo, brillantíssim; Herrero de Miñón, recordant amb intel·ligència l'austracisme reivindicat per en Lluch; i l'Odón Elorza, parlant des del cor, ens va transmetre una sensació d'esperança lúcida. Quin luxe!!! No fa gaire, em vaig fer soci de la fundació que manté viva la memòria d'en Lluch. Som molts els que, a més de tenir-lo com una referència intel·lectual i/o política de primer ordre, també tenim alguna anècdota personal relacionada amb ell. Recordo un cafè en el descans d'una sessió d'un post-grau que vaig fer i del que ell era professor (entre d'altres). Era l'època en què a TV3 triomfava en debats i col·loquis el pintoresc economista liberal Xavier Sala i Martín (a qui admiro, per cert, i segueixo amb atenció), i en Lluch el posava a parir des de les posicions keynesianes (o socialdemòcrates directament, no ens ha de fer vergonya).

22/2/06

l'oposició destroyer

Avui hi ha un boníssim article al diari. És de Daniel Innerarity -de qui ja he fet algun esment arran dels seus llibres. El títol és La posibilidad de entenderse. L'argument central, més o menys, és la crítica a la posició que alguns mantenen en la vida política: la que s'enroca en el lligam ente l'actitud d'oposició sistemàtica a tot i la coherència absoluta amb uns principis intocables. Amb la claredat de sempre i amb la contundència que un article al diari exigeix, l'Innerarity defensa la necessitat d'entendre'ns i la impossibilitat de fer-ho mentre alguns adoptin les actituds esmentades. No cal ser massa llest per veure-hi una crítica seriosa a allò que fan alguns des de l'oposició destroyer que practiquen. Dues perles:
" Quien se pertrecha con el único argumento de su radical coherencia tiene poco recorrido en política, pues ésta es una actividad que tiene que ver con la búsqueda de espacios de encuentro, el compromiso y la implicación de otros."
" En cualquier caso, lo que nunca debería olvidarse es que un partido vale la suma de sus votos y de sus alianzas potenciales, que el poder es tanto lo uno como lo otro. Con amigos dentro y enemigos fuera no se hace casi nada en política; nunca han dado lugar a algo duradero las integridades inmaculadas que nadie puede compartir, las patrias donde no pueden convivir los diferentes o los valores que sólo sirven para agredir."

21/2/06

Vist des de fora

Quelle Espagne ?

Par Ignacio Ramonet

Le débat sur le nouveau statut d’autonomie de la Catalogne a atteint ces dernières semaines, en Espagne, un degré d’intensité préoccupant. Surtout après la déclaration, le 6 janvier dernier, à Séville, du général José Mena Aguado : « Il est de notre devoir – a-t-il affirmé – d’alerter sur les graves conséquences que pourrait provoquer l’approbation du statut de la Catalogne, dans les termes de sa rédaction actuelle, au sein des forces armées en tant qu’institution, ainsi que chez tous ses personnels. » Et d’ajouter que, selon lui, l’article 8 de la Constitution confiait aux forces armées la mission de veiller sur l’unité de l’Espagne et de s’opposer à son démembrement.
Cette intervention d’un haut gradé dans un débat politique déjà tendu a rappelé de fâcheux souvenirs aux démocrates. Parce qu’elle se produit dans un environnement troublant : on vient de commémorer, le 20 novembre 2005, les trente ans de la mort du général Franco ; bientôt, ce sera le 25e anniversaire de la tentative de coup d’Etat du colonel Tejero, le 23 février 1981 ; et, dans quelques mois, le 70e anniversaire du soulèvement du 18 juillet 1936 contre la République qui avait plongé le pays dans une guerre civile. L’Espagne pensait en avoir fini avec la tradition du pronunciamiento qui a caractérisé sa vie politique tout au long du XIXe siècle et d’une partie du XXe jusqu’en 1978, date de l’adoption de la Constitution actuelle.
Les temps ont changé, la démocratie s’est enracinée, et il est désormais impensable qu’un quarteron de militaires parviennent ne serait-ce qu’à la menacer. La déclaration du général Mena montre simplement qu’un résidu de tradition interventionniste subsiste chez un petit nombre d’officiers. Cette tradition a été fortement avivée ces derniers mois par la campagne d’hostilité conduite par le Parti populaire (PP, droite) contre le gouvernement socialiste de M. José Luis Rodríguez Zapatero. Celui-ci a pris plusieurs initiatives qui ont suscité les foudres de l’Espagne la plus conservatrice.
Ce fut d’abord sa décision – adoptée à la suite de son élection en mars 2004 – de retirer les troupes d’Irak, où les avait imprudemment envoyées (contre l’avis de 80 % des Espagnols) l’ancien président du gouvernement, M. José María Aznar. D’autres mesures ont été encore plus controversées, en particulier celle de restituer à la Catalogne des archives pillées par les armées de Franco en 1938 et entreposées à Salamanque. Pendant des semaines, les médias contrôlés par la droite ont bombardé l’opinion publique d’informations alarmistes sur le « danger » que représentait pour l’unité de l’Espagne cette restitution... Le PP n’a pas hésité à convoquer d’immenses manifestations pour protester contre ce « dépouillement ».
Ce fut ensuite la légalisation du mariage homosexuel. Acceptée par la majorité des Espagnols, cette mesure souleva dans les milieux les plus rétrogrades un tollé d’un autre âge. L’Eglise catholique allant jusqu’à menacer d’excommunication les maires qui célébreraient de tels mariages.
Il y eut enfin la question du nouveau statut de la Catalogne. Comme le Pays basque et la Galice, ce territoire possède sa propre langue et une culture singulière. Il s’était déjà constitué, dès 1932, en « région autonome au sein de l’Etat espagnol ». Et a retrouvé son autonomie en 1979, alors que dix-sept « communautés autonomes » étaient créées en Espagne. En vertu d’un statut reconnu par la Constitution, le gouvernement catalan – la Generalitat (Généralité) – a pu se doter d’une police autonome, et s’est vu conférer des compétences en matière d’éducation, de santé, de sécurité sociale, de politique culturelle et linguistique, et d’aménagement du territoire.
Trente ans ont passé ou presque. Depuis novembre 2003, la Catalogne – pour la première fois depuis la fin du franquisme – est gouvernée par une coalition de gauche (socialistes, nationalistes de gauche, Verts) ayant promis d’adopter un nouveau statut. Celui-ci n’annonce aucune « séparation » d’avec l’Espagne, s’inscrit dans une tradition « fédéralisante », réclame le caractère de « nation » pour la Catalogne, et a été approuvé par 90 % des députés catalans en septembre 2005. Il est en discussion au Parlement de Madrid.
La droite et l’Eglise ont fait donner tous leurs médias, encore très influents, et y vont au canon et au sabre d’abordage. Pour échauffer les esprits et effrayer les cœurs. Le premier résultat est là : bruit de bottes dans les casernes. Mais, après quelques modifications pour le mettre en conformité avec la Constitution espagnole, le nouveau statut de la Catalogne devrait être adopté.

LE MONDE DIPLOMATIQUE février 2006 Page 1

17/2/06

pau

Emocionant: sembla que ara va de debó, i la situació al País Basc pot canviar. Tant de bo sigui possible, i anar més enllà de les barbaritats dels dos extrems: del PP i de les bombes que els altres encara fan estallar. Ara és l'hora, sembla, de la veritat. Uns dels que més clar ho tenen i millor motiven per a entendre el que passa al País Basc i el que hi ha de passar són la gent d'Elkarri . M'estic rumiant un petit text sobre una qüestió que m'ha emprenyat sempre molt: l'ús que la dreta espanyola fa del dolor dels familiars i amics de les víctimes dels atemptats terroristes. És una actitud encara més miserable que la recerca constant de l'enfrontament entre persones i pobles. Amb la llengua o amb els anuncis a Andalusia, per exemple. Per cert: caldrà preparar molt bé la celebració del Dia d'Andalusia , i esmerçar-hi esforços per a resaltar la concòrdia i el bon rollo. Davant dels insults, com ja sabem, hem de parlar/actuar sempre en positiu i tenir confiança en què les persones no es deixin enganyar pels demagogs i populistes.

16/2/06

bloc bloc

El president Maragall ha presentat el seu nou espai web, on hi haurà el seu bloc... No "blog", sinó "bloc". Acabo de canviar el nom a la capçalera del meu.

15/2/06

la sociedad invisible

Per fi he disposat d'una estona per a acabr de llegir un llibre que rondava per la taula ja fa massa temps. La sociedad invisible, de Daniel Innerarity. Molt bo, com tot el que escriu (de vegades, al diari). Em va impactar molt, també, La transformación de la política. Hi ha algunes idees que, com a llavors, poden acabar donant els seus fruits. Insisteix molt en la complexitat de la realitat, i la necessària actitud d'obertura davant d'ella. El final, amb tot una reapropiació de la idea d'utopia, és potser el més suggerent.

13/2/06

fanatisme

Quan es tracta de diner tothom és de la mateixa religió (Voltaire). Potser l'emprenyament públic en nom d'una religió també s'explica per la manca de diner. El fanatisme com a vehicle per a excretar el ressentiment dels oprimits. Marx i Nietzsche anant a sopar junts. Qui paga?

10/2/06

l'actualitat ens encega

La República de les Lletres era/és un vell/bell ideal humanista –sóc incorregible. M’hi sento membre, si més no en llegir el diari. Avui, per cert, El Pais http://www.elpais.es és extremadament generós en estímuls. Articles que obliguen a pensar, que exciten. I que em fan sentir tan poca cosa… N’hi ha un de Félix de Azúa que descriu força bé el que és realment l’administració pública de l’Estat espanyol. I un altre del professor Navarro defensant el tripartit. Però el tema més apassionant d’aquests dies és el de l’explosió d’emprenyament que es viu a tot el món musulmà per l’afer de les caricatures. M’agrada pensar les coses amb un cert retard, potser perquè cal fer-ho amb la distància de l’òliba hegeliana. Sóc incapaç d’entendre com és possible tenir una opinió pròpia sobre qualsevol cosa i de manera immediata. Per això, potser, admiro irracionalment als opinadors públics que publiquen reflexions sobre els temes d’actualitat en temps real. Tinc una carpeta amb papers i una altra a l’ordinador amb un munt de coses que vaig llegir quan va passar l’incendi social a França. I encara no m’he parat a pensar-ho de debó. És el que passa: que després no penso que vaig pensar que hi havia de pensar. La velocitat, la immediatesa. Deia això dels musulmans. Del tema aquest, per exemple, m’és totalment impossible entendre’n res. Res de res. El que vaig fent, això sí, és de formigueta: guardo textos i materials llegits, per reprendre més endavant la qüestió i provar de fer-me-n’en (s’escriu així? segur que no; és que sóc xarnego) una lleugera opinió –sempre provisional, és clar. Del merder aquest de les caricatures, dèiem. Avui al diari hi ha textos fets des de dues opcions diferents: la de Joan B. Culla i la d’en Goytisolo. El sionista i el proàrab. Però les etiquetes són injustes, perquè en realitat es tracta de dos textos davant dels quals no pots més de dir: si, és clar, això és el que penso. N’hi ha un altre parell: un de Carlos Mendo i un altre de Soledad Gallego-Díaz. Déu n’hi do. Per sucar-hi pa. I, sobretot, per no caure en el parany de la opinió precipitada. Que n’és de complexe i complicat, el món.

9/2/06

continuïtat

Tot
s’inscriu en l’ordre clar d’aquell projecte
que va creixent a poc a poc dins nostre
si sabem tenaçment perfer-lo sempre.

Miquel Martí i Pol